Los perros

Dansa

informació obra


Direcció:
Marcos Morau , Led Silhouette
Coreografia:
Marcos Morau , Martxel Rodríguez, Jon López
Intèrprets:
Jon López, Martxel Rodríguez
Sinopsi:

La contemporaneïtat assota els més vulnerables, margina els inadaptats que es debaten entre la rebel·lió i la docilitat. Sorgeix la necessitat de l’altre, l’empatia, l’amor com a recurs urgent. La peça proposa un estat de resistència; com gossos que es troben, que comparteixen alegria i dolor, que cauen i s’aixequen, que ballen, que es rebel·len a través de l’amor, per trobar el sentit de les seves vides. Una dansa passional que troba el seu sentit més pur en la repetició i la catarsi: ballar fins a l’extenuació, buixir fins al darrer alè, viure fins al defalliment.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Los perros

10/08/2023

Volar sol, combregar en la intimitat

per Jordi Bordes

Martxel Rodriguez i Jon López formen la companyia Led Silhouette. Ara fa prop d'un any, es va presentar a Fira Tàrrega (i també va passar pel Temporada Alta) aquesta coreografia en la que ha participat Marcos Morau. No és casualitat: aquest duet basc, ha col·laborat puntualment amb La Veronal (Voronia) i també amb Kukai Dantza (amb qui Morau va dirigir Oskara). La peça, de 50 minuts, té el moviment inquietant per unes torsions impossibles i uns equilibris perillosos, que poden recordar la dansa enfiladissa del KOVA de La Veronal. Paral·lelament, atrapa la màgia d'un text projectat (suposem que és la traducció del recitat en basc) que traspassa la solitud i viatja per les diverses etapes de la vida (des de la vellesa a la infància).

La pulcritud de l'escena buida demostra l'habilitat per enfocar cada matís. Des de l'aparició de dos vellets amb capgrós, com arrossegant-se per les parets de la sala, com qui s'amaga de la Mort. La infància i la joventut es representa amb una parella jovial, que s'olora, que busca el contacte amb l'altre i que juga o indaga a partir dels braços en un joc surrealista de cossos amb més extremitats del que li correspon, que pot recordar a Dimitris Papaioannou (The great tamer) o, en una dinàmica molt més despullada, la trilogia de Macarena Recuerda (Ay, ya, The watching machine i COSA). El joc d'il·luminació és revelador, dotant d'ombres i concentrant la mirada del públic amb el mínim de focus però amb la màxima intensitat.

Després d'una dansa arrossegant-se a quatre potes (possiblement, simulant aquests animals fidels dels homes) en què també s'aixequen per representar l'amo de la mascota, hi ha un joc preciós amb una faixa, en la que retornen a una verticalitat de la dansa popular, tot i que tergiversant l'esquena per sumar-li complexitat i raresa. La poètica s'obre i es tanca per capítols fins a la tendra arribada dels ninots de ventriloquia. No els manipulen pràcticament, quasi només els acaronen i els deixin que facin les primeres passes. Són una projecció d'ells mateixos? Un desig de futur de paternitat? Los perros no respon gaire res; només suggereix: És una invitació a volar en solitari però a combregar amb la resta d'espectadors en la intimitat del teatre. Un viatge carregat de tècnica, virtuosisme i sensibilitat.