La màquina de mirar era el nom que rebien aquells objectes del S.XIX que, a través de miralls i obturadors, creaven il·lusions. Petites caixes que contenien senzills mecanismes però màgics resultats.
A la peça de The Watching Machine “la màquina” és la pròpia caixa escènica. En ella juguem amb la llum, les ombres i els reflexos per experimentar què és il·lusió, què és representació i què és convenció teatral. Una peça composta de petites instal·lacions on es ficcionen la llum i les ombres a través d’il·lusions òptiques.
Observar, jugar, provocar l'equívoc. Sense cap concessió a la dramatúrgia, a crear una història o mostrar les plecs i contradiccions d'un personatge. Macarena Recuerda Sephered (el nom artístic de Lidia González Zoilo) ensenya el resultat de la seva investigació amb la pausa d'un científic que espera que escalfi el projector per passar les diapositives. Al davant de tothom, construeix un dispositiu, aparentment, frec i distant que acaarà resultant màgic i envolvent. Conveeteix l'espai en una mena de calidoscopi de llums i reflexos, atacant els efectes menys usuals. No sentreté amb el joc d'ombres, ni tampoc ensenya obertament la sensació de cos copiat a banda i banda (es posa una cinta que divideix el rostre com si una part fos reflexe en un mirall de l'altre). El moment culminant i màgic d'ella amb un mirall entre les cames permet il·lusiomns òptiques com si levités, o ballés dalt d'un trapezi, o com si passés a tenir tres braços. És un instant preciós però que es fa curt. Potser si en comptes d'ensenyar-ho en cru, li cosís una breu història treuria molt més suc amb els mateixos efecte. Per això, potser caldria que aquest exercici calidoscòpic es completés amb una part textual, potser de jocs de paraules que es llegeixen tant del dret com de revès (palíndrom), un joc que El Arabesco (Con Versos), o Màrius Serra (Qui ets?) o Jordi Oriol i Josep Pedrals (Safari Pitarra) li podrien completar la idea. El seu passeig llunàtic, com qui camina amb botes pesades en un satèl·lit sense quasi gravetat és poc suggerent. En canvi, ballar el Carnaval dels Amics de les Arts amb la màscara de bola de miralls de discoteca esclataria un preciós surrealisme.
Macarena Recuerda és una habitual en les il·lusions òptiques. Va començar amb elements orgànics com el paper i el passi ràpid de les llibretes (That's the story of my life). Abns havia convertit una mena de joc de rol a partir d'un video amb evidents salts de raccord per deixar la intriga políciaca ben oberta (Whose are those eyes? que es va poder veure i jugar a Fira Tàrrega el 2013, com qui entra al taulell del Cluedo!!). El salt a les il·lusions amb el propi cos es va produir a Ay ya! ai, ja! el 2018. En realitat, porta dues dècades treballant, amb uns inicis d'un teatre físic amb molta paraula, tocs de negra ironia i confrontació sense concessions: Tazón de sopa chino y un tenedr (o hacer el gilipollas), 2004. Una artista que treballa per l'art; que és honesta amb el seu treball i que, a veades, si cal, es posa d'esquena al públic. És una actitud íntegra però si el que es vol cmpatir l'experiència, potser és bo donar eines per al joc, com quan repartix feix dellums per sobre del cap de la canlla i no i molesta que provin de tocar-la, de multiplicar els efectes òptics.