“Les lleis estan sent enderrocades, les parets s’enfonsen , `la música esclata per tot arreu. El món serà un lloc molt diferent , d’aquí deu anys!” De tot això n’estan ben segurs en Kenneth i la Sandra que, als seus 19 anys, es troben encara ben lluny de semblar els dos espècimens ben representatius de la generació baby boomer en els quals estan destinats a convertir-se amb el pas del temps . I que acaben de conèixer-se tot just a l’inici d’aquell estiu del 1967 destinat alhora a ser conegut com l’Estiu de l’Amor , tot prenent el nom del llegendari Summer of Love amb epicentre a San Francisco que va suposar la consagració definitiva del moviment hippie. En Kenneth i la Sandra viuen a molt milers de quilòmetres de la costa oest dels Estats Units. Però sens dubte, el marxós Swinging London del moment (només cal contemplar el mini vestit a l’estil Mary Quant de la Sandra, digne de qualsevol botiga de Carnaby Street) és també un escenari privilegiat des del qual percebre la velocitat amb la qual s’estan produint els canvis, i gaudir de la vida amb la sensació que es tracta d’una festa massa breu com per malbaratar-ne ni un sol segon . Tret que no siguis un ensopit com ara en Henry ( el germà del Kenneth, que en té 23 però de vegades sembla ja un vell) , tot això ho veus molt clar. I tot això es fa encara més palès un dia com ara el d’avui, 25 de juny de 1967. Avui, i per primera vegada a la historia de la tele, el món sencer es connectarà via satèl·lit gràcies al programa de la BBC “Our World TV Special”. I el món sencer rebrà el missatge de The Beatles quan es posi a cantar que tot el que necessitem és amor. Preparats per rebre una bona ració de LOVE LOVE LOVE ?
I ara que l’amor corre ja per les nostres venes i tot fa olor a pàtxuli i herba de la bona, estem preparats per tal de ficar-nos en el túnel del temps en direcció cap el futur, i veure què se n’ha fet de tant amor una vegada han anat caient els fulls del calendari i ens hem situat a les acaballes oficials de l’era Thatcher, i donar des d’allà encara un nou salt per tal d’ubicar-nos rn aquell 2010 el qual es va estrenar aquesta mateixa obra, i en el qual el Partit Conservador va tornar a governar el Regne Unit de la mà de David Cameron? Aquests són precisament els tres espais temporals en els quals es situen els tres actes d’una estupenda comèdia de Mike Bartlett amb escapades gairebé tragicòmiques que en té també molt de sagaç i no precisament massa gratificant retrat inter generacional . I que, i encara que jugui amb uns referents inequívocament britànics amb els quals d’altra banda estem molt familiaritzats ( sense anar més lluny, cap polític català i/o espanyol ha fet al llarg de l’any tantes aparicions escèniques físiques o virtuals com ara Mrs. Thatcher) sap com tocar-li la fibra i plantejar-li preguntes a qualsevol boomer o post boomer o post post boomer del nostre entorn més immediat.
Mike Bartlett ens havia mostrat ja el punt sarcàstic del qual pot donar mostres el seu talent tot ficant-nos dins de dos triangles molt especials en els quals, i servint-se també de l’humor , es disputaven lluites ben ferotges: la lluita que s’establia entre els bisexuals o no tant bisexuals tres angles de “Cock”, i la lluita que convertia l’escenari de “Bull” en una mena de plaça de braus en la qual un dels tres executius reunits estava condemnat a perdre el seu lloc de treball pel bé de l’empresa. Bartlett ha estat també capaç d’anticipar de forma ben brillant i ben irònica el futur de la monarquia regida pel futur “King Charles III” quan la Reina Elizabeth era encara ben viva. I de demostrar-nos la seva habilitat com a guionista televisiu tot fent-nos visitar la consulta d’una “Doctora Foster” traïda pel seu marit i cada cop més enfurismada i embogida per culpa d’aquesta traïció. . I amb “Love Love Love”, Bartlett ens demostra la traça amb la qual pot adoptar l’estructura d’una comèdia amb aparença més clàssica, per tal de convertir-la en una a estones ben demolidora visió de la forma com de vegades resulta difícil establir fronteres entre l’idealisme, l’hedonisme i l’egoisme. Per tal d’enfrontar-nos un cop més a la distancia sovint abismal que s’estableix entre els somnis de joventut i les prosaiques realitats que succeeixen a aquests somnis . Per tal de preguntar-se si la responsabilitat que tenim envers nosaltres mateixos a l’hora d’intentar buscar quelcom semblant a la felicitat sigui com sigui està supeditada a la responsabilitat que tenim envers les generacions que venen darrera nostra, o si , per contra, els que venen després s’han d’anar fent a l’idea que els hi ha tocat el que els hi ha tocat, i no han d’esperar que els ancestres els hi treguin sempre les castanyes del foc. I doncs, amb tot el que han treballat, no tenen dret ara a viure una jubilació daurada? ... encara que al pas que anem, es puguin acabar convertint en els últims representants d’un privilegi que , a l’Estiu de l’Amor ,era vist encara com un dret assumit per l’estat del benestar que havia costat massa d’aconseguir com per a tornar a renunciar a ell.
Però Bartlett, en qualsevol cas, sap també com evitar deixar-nos ensorrats en la misèria, després d’haver-nos ofert aquest retrat de grup familiar farcit de misèries particulars que son el reflexa de misèries generacionals que són a l’hora la prova de la pervivència de les misèries sistèmiques . Tal i com diu el mateix Julio Manrique , l’autor tracta els seus personatges amb acidesa , però sense renunciar tampoc mai a la tendresa. I l’equilibri amb el qual estan escrits els tres actes, i que tan bé reflecteix la direcció de Manrique ,n’és una bona mostra. L’obra s’inicia amb les tonalitats naïf que ara poden prendre certes formes, certs vestuaris , certs comportaments i certs idealismes dels anys 60 contemplats a distància. Més encara, quan , prenent una decisió que resulta també humorísticament naïf, a l’escenari t’hi trobés una parella d’intèrprets que sobrepassen de llarg la quarantena, però es fan passar per un noi i una noia de 19 anys ben exaltadament eufòrics per les perspectives de futur que semblen obrir-se davant d’ells. I aquí, Davis Selvas i Laia Marull ( impagable, la disbauxa coreogràfica a la qual es lliura quan el ritme de la música s’apodera del seu cos) ja fan una primera estupenda demostració de com de bé els hi prova el pas del temps , teatralment parlant. I és que, de la mà de Manrique, tots dos efectuen unes transicions temporals ben reeixides, que van més enllà de les perruques i els canvis de vestuari.
Cadascuna d’aquestes transicions, suposa també un canvi significatiu a l’espai escènic rectangular que Manrique situa entre les dues grades de la sala (quelcom que ja és marca de la casa, pel que fa a La Villarroel) i que, fins arribar l’acte tercer, està separat del públic per un fi tul. I cadascuna d’aquestes transicions, arriba acompanyada per unes projeccions que li donen un eficaç repàs a les coses que han anat passant pel món en general i a Anglaterra en particular entre un moment i l’altre. Però quan comença l’acte segon, no es solament la vestimenta pseudo hippie la que s’ha perdut pel camí. El canvi caracterològic patit pel Kenneth i la Sandra es fa evident en cadascun dels seus gestos i inflexions de veu, que aquí adopten progressivament el to histriònicament dramàtic de la situació que estan vivint: la situació de qui reconeix que el lloc en el qual es troba, no s’assembla gens ni mica al lloc en el qual aspirava a trobar-se arribada l’edat que ara tenen. Però després d’haver arribat a traspassar un límit que sembla un camí sense retorn, toca donar un nou salt cap a una edat més avançada. I així implica la recuperació d’una certa calma vital que exclou del tot l’histrionisme. El gran encert de Marull , de Selvas i de Manrique, consisteix en aconseguir que malgrat la nova aparença , podem seguir reconeixent sota la nova pell la pell que lluïen aquests personatges en els actes anteriors. Això , mentre la filla ( una també excel·lent Clara de Ramon) ens demostra com ha sabut reciclar la vella ràbia amb efectes autodestructius d’altres temps en una exigent demanda , relaciona amb un tema tan viu a la nostra mateixa societat com ara ho és l’impossibilitat de disposar d’habitatge propi que pateixen les noves generacions. I això, mentre al fill interpretat per Marc Bosch li toca la difícil tasca de mostrar una altra cara de les noves generacions destinades a lluitar contra un futur amb perspectives més inquietants que aquelles que semblaven esperar-li als seus pares; la cara de qui s’ha quedat massa penjat com per a poder articular una exigent demanda. Com us deia abans, ni l’autor , ni el director, ni l’excel·lent companyia que interpreta l’obra, deixarà que us en torneu cap a casa enxampats en la misèria. Fins i tot deixaran que tornem a creure una mica en la proclama de The Beatles, i tornem a imaginar que tot el que necessitem és amor. Però en cap cas ho faran baixant la guarda: sense emetre judicis sumaríssims , aquesta comèdia sap com endinsar-se per territoris en els quals no en hi ha prou , amb posar-se a cantar la vella tonada que repeteix un i altre cop allò de LOVE LOVE LOVE.
