Amb l'obra «Love, Love, Love», el dramaturg i guionista Mike Bartlett (Oxford, Regne Unit, 1980) reflecteix la caiguda en picat de tota una generació, molt centrada en el seu país d'origen, però també amb una visió global del món de l'últim mig segle: la que creix amb l'idealisme dels anys seixanta per canviar el món, passant per la primera pantoflada servida per la Dama de Ferro, fins a les conseqüències del poc anomenat crac del 2008 que encara s'arrossega.
La mirada del dramaturg Mike Bartlett és tan punyent com irònica i té la capacitat de llençar els dards a la diana del cor i a la vegada provocar un somriure permanent. Poques vegades, una “repassada” tan autocrítica és rebuda amb una certa cuirassa d'autodefensa maquillada amb el somriure. És com si Bartlett preparés els espectadors perquè fesssin com si la cosa no anés amb ells. I el cert és que, sigui quina sigui la generació de cada espectador, pocs se'n salvaran, ni els més veterans ni els més joves, de sentir-se interpel·lats sobre allò que han contruït, allò que han heretat i allò que pensen deixar en herència.
L'obra ha trobat una de les millors companyies per estrenar-la en català, La Brutal. Un equip que ha dirigit Julio Manrique i un repartiment de quatre intèrprets d'upa que tenen l'immens repte de caracteritzar-se d'acord amb les diferents èpoques en les quals se subdivideix la trama: la inicial dels anys seixanta, quan la BBC, el 1967, retransmet via satèl·lit en directe a tot el món per primera vegada el programa que permet que tothom escolti el grup musical dels Beatles i l'emblemàtica peça «All you need is love», és a dir, «Tot el que necessites és amor».
¿Però realment és amor el que necessiten els quatre protagonistes de «Love, Love, Love»? Sí i no. És una de les incògnites que poden intentar de respondre's els espectadors. Mentrestant, els quatre intèrprets els hauran immers durant una hora i tres quarts en una història familiar que pot semblar intranscendent però que grata fins al fons. Mike Bartlett hi posa els ingredients, però Julio Manrique i el seu equip fan la resta amb davantal i fogons, des de la versió catalana de Cristina Genebat, fins a una escenografia gairebé neta (només un saló que canvia lleugerament segons l'època), dos actes a través d'un cortinatge de tul transparent que serveix perquè unes projeccions històriques de personatges de la política i els moments més transcendentals situïn els espectadors en cada moment, i un tercer acte on el tul transparent, com la vida, s'esfondra, cau a plom i s'obre en canal, com els protagonistes de «Love, Love, Love».
L'acriu Laia Marull hi té senzillament una interpretació de les més sòlides i atractives de la seva trajectòria, desdoblada per tres, en totes tres totalment creible, tant en l'època més idealista dels seixanta, com en la intermèdia dels vuitanta i la definitiva de la maduresa, que arriba al 2011. Una evolució del seu personatge espectacular que no rellisca gens malgrat el risc que té de moure's entre els 19 anys i els gairebé seixanta i tants de l'esclat final. I el mateix es pot dir de l'actor David Selvas, que passa de la seva primera caracterització de l'antic hippisme i l'amor lliure a la bonança del jubilat.
A l'actriu Clara de Ramon li toca el paper de la filla de la parella, primer quan acaba de fer els 16 anys i després quan, seguint al peu de la lletra els consells dels pares, ha fet carrera, però, amb 37 anys, no arriba a poder pagar un lloguer i reclama que se li compri un pis. És ella la que té un dels discursos que més esquitxen el mirall de la realitat. I l'actor Marc Bosch, camaleònic pel que fa a caracterització, fa doblet, inicialment com a germà del personatge de David Selvas —la cara i la creu l'un de l'altre— i després com a fill segon de la família que es manté sota el mantell del pare quan ja supera també els trenta anys. Tres personatges en un que mostren també la versatilitat de l'actor i la capacitat de seducció que els quatre aconsegueixen amb les seves interpretacions.
«Love, Love, Love» porta tretze anys des de la seva estrena al Regne Unit, però ressona encara com si fos d'avui mateix. L'última dècada l'ha enfortit i l'ha convertit en un testimoni contemporani d'una societat que es debat entre l'eufòria dels somnis de joventut i la cruesa de la realitat del pas del temps. Diguem, si es vol, que «Love, Love, Love» és una comèdia. Però el fet és que és molt més que una comèdia perquè no pretén obrir i tancar portes sinó esberlar-les del tot perquè es ventili mig segle de bat a bat. En el fons, potser sí que tot el que necessiten, encara, és amor. (...)
