Julio Manrique, fidel a la seva determinació de donar-nos a conèixer les obres que més triomfen en l'àmbit anglosaxó, dirigeix a La Villarroel Love, Love, Love, del britànic Mike Bartlett. La peça, que es va estrenar l'any 2010 a Plymouth i va ser presentada el 2012 al Royal Court, recala en tres moments de la història recent del Regne Unit ‒i del món‒ per formular una àcida crítica en clau generacional. La versió catalana, en l'acurada traducció de Cristina Genebat, compta amb un quartet actoral imbatible i altres còmplices habituals del director: Francesc Isern signa el pulcre i envoltant disseny de vídeo; l'espai sonor va a càrrec de Damien Bazin, i Jaume Ventura s'ocupa de la il·luminació.
Una estructura recoberta per una tènue superfície transparent emmarca la representació i separa el públic ‒assegut a dues bandes‒ del quadrilàter escènic. L'escenografia de Sebastià Brosa ens situa a la sala d'estar de tres habitatges diferents ‒un per a cada acte‒: un pis compartit, un xalet adossat i una casa amb jardí. Al primer espai predominen els tons càlids i una sèrie d'elements propis de l'estètica hippy ‒l'acció transcorre a Londres el 25 de juny de 1967, la nit en què The Beatles van cantar All You Need Is Love en la primera transmissió global emesa via satèl·lit‒; al saló familiar del segon acte ‒una casa adossada de Reading, en algun moment de l'any 1990‒ domina el to verd i una pulcritud de classe mitjana; la decoració de la tercera estança ‒dues dècades més tard‒ discorre entre el blanc i negre, en una gama de grisos que combina a la perfecció amb l'elegant indumentària dels plàcids jubilats en què s'han convertit Kenneth i Sandra, els dos joves inconformistes del principi. El vestuari de Maria Armengol i la caracterització de Núria Llunell contribueixen de manera decisiva a dibuixar cadascuna de les èpoques.
Passem ara als quatre magnífics intèrprets. David Selvas, que darrerament té una activitat frenètica ‒pensem, per exemple, en la seva exitosa direcció de Tots eren fills meus‒, fa el paper del Kenneth en tres moments vitals molt diferents; Laia Marull, que ens alegrem de retrobar als escenaris després de l'esplèndida El pes d’un cos, es posa en la pell de la Sandra i recorre també els tres períodes; Clara de Ramon, actriu amb una sòlida trajectòria malgrat la seva joventut, interpreta la filla gran de la parella, i Marc Bosch, amb qui Manrique ja va comptar a Amèrica, fa doblet com a Charlie ‒el germà de Kenneth‒ i com a Jammie, el fill menor. Estan tots molt encertats i compenetradíssims.
En cadascuna de les etapes, l'entrada de la Sandra ‒insuperable Laia Marull, amb un riure encomanadís que enamora‒ va precedida de l'expectació que generen la resta de personatges amb les seves descripcions. A la primera part, irromp com un remolí: té dinou anys, fuma herba i considera que totes les famílies són avorrides; comparteix amb el Kenneth el gust per la música pop, ideals polítics i referents literaris tan underground com Joe Orton ‒que seria assassinat aquell mateix agost‒. En el segon acte ‒Reading, 1990‒, el més pròpiament dramàtic dels tres, es mostra com una dona de mitjana edat passada de voltes ‒“totalment descantellada”‒ i a la vora del divorci. Atrapada en una vida que no li agrada, es declara exhausta més que no pas borratxa, i mai no es disculpa.
Sobre l'embolcall transparent es projecten, superposats, brevíssims fragments de documents audiovisuals ‒hi apareixen The Beatles, Margaret Thatcher, Diana de Gal·les i George Bush, entre d'altres‒, amb una velocitat que plasma l'evanescència i el pas vertiginós de les dècades. “I can't change my mold” ‒no puc canviar el meu motlle‒, canten els The Verve en la segona transició. A la tercera i última part, caurà el revestiment que precinta el receptacle escenogràfic. S'evidencia, així, que l'obra parla de nosaltres i dispara una sèrie de preguntes i/o recriminacions que encara avui són vigents. Al centre de l'escenari, la filla gran ‒la implacable i dolguda Rosie, excel·lentment interpretada per Clara de Ramon‒ acusa la generació dels seus pares d'haver contribuït activament a desmantellar l'estat del benestar, sense pensar en el llegat que deixava als seus plançons.
En el fons, el Kenneth i la Sandra, malgrat l'ebrietat joiosa que els proporciona la idea ‒el discurs après, la convicció poc qüestionada‒ d'haver desobeït els seus predecessors, van fer tot el possible per no descarrilar ni quedar-se al marge. L'únic que els queda, potser, de la seva etapa hippy és la lleugeresa amb què proclamen el seu avorriment i l'aviditat de “coses noves i fresques”. Centrats a procurar-se una jubilació daurada, entregats a una “vida ociosa” que els permeti rescabalar-se de tot el que han treballat, només saben parlar dels petits luxes de què gaudeixen ‒viatges, gimnasos, rutines de consum‒ i es desentenen de les seves responsabilitats envers la pròpia descendència. Sembla no importar-los que el seu fill Jammie hagi malbaratat el seu potencial per esdevenir un amable i innocu paràsit. Per la seva banda, la Rosie, etiquetada pels progenitors com a malhumorada, avorrida i exigent, els culpa d'haver-la sobreprotegit amb indolència, en la mesura que, escudant-se rere un discurs optimista sobre l'autorealització, la van encoratjar a seguir uns estudis artístics que no la durien enlloc. La frase “fas el que t'agrada” és emprada com un mantra mistificador per encobrir la precarietat i la falta de futur a què es veu abocada la filla gran.
L'obra, apuntalada sobre quatre treballs interpretatius d'altíssim nivell i una ambientació-caracterització minuciosament evocadora, funciona molt bé com a exploració crítica de l'encaix generacional ‒o, més aviat, la ruptura‒ entre els baby boomers i els seus fills. Una cita final de John Lennon, usada en clau metateatral per reforçar el to de comèdia, ve a corroborar que la capacitat d'autocrítica dels pares resta del tot desactivada, immersos com estan en un retir acomodat, entre copes de vi, roses blanques i grans dosis d'autoindulgència. No van canviar el món ‒els engalta la Rosie‒; el van comprar. Per descomptat, l'ofensiva no és unidireccional, sinó que els joves reben també la seva part d'invectiva, de manera que la generació X tampoc queda gaire afavorida en el retrat. L'autor no es mostra complaent amb cap dels personatges ‒ja ho són prou ells mateixos, d'autocomplaents‒. Cada persona del públic, de manera inevitable i sense necessitat de triar bàndol, traurà les seves conclusions i veurà reforçades o qüestionades les pròpies creences. El debat postfunció està assegurat.
Article publicat a Núvol el 25 d'octubre de 2023
