Fa uns pocs mesos (concretament, el passat més de maig) em va tocar defensar una producció de “Così
fan tutte” dirigida per Damiano Micheletto que, quan va passar pel Liceu, va
dividir força les opinions generals. Però que sabia molt bé com donar-li un context
nou a l’obra de Mozart – en aquest cas, situant-la a un modern i luxós hotel
que es revelava com un excel·lent espai per a propiciar els embolics
sentimentals i eròtics dels protagonistes- sense deixar de ser-li fidel al fantàstic
llibret de Da Ponte, que presentava la comèdia amb un ritme molt ben ajustat , i que mostrava una
absoluta complicitat amb un repartiment ben disposat a mostrar les seves
aptituds actorals.
Era aquell Micheletto el mateix Micheletto que
ara dirigeix aquesta fantàstica obra mestra de Donizetti que és la “Lucia di
Lammermoor”? Evidentment, sí que ho era. Però en cert sentit, no ho semblava.
Micheletto s’ha fet ja un nom per l’audàcia de vegades un xic provocadora (
recentment, el seu “Guillem Tell” amb violació col·lectiva inclosa, va aixecar
ampolles al Covent Garden) de les seves propostes. Però a l’hora d’apropar-se a
la bogeria amorosa de Lucia, sembla haver perdut una mica la brúixola, optant
per un muntatge en el que domina l’estatisme quan es tracta de les escenes
corals, i la no direcció escènica quan es tracta d’afrontar el treball dels
protagonistes. I és ben sabut que Juan Diego Flórez, per moltes passions que
desperti la seva veu ( una bonica tot i que no sempre massa potent veu que, en
aquest cas, s’estrenava en el personatge d’Edgardo despertant l’expectació
general, i amb resultats molt satisfactoris però tampoc dignes d’entusiasme) ,
necessita sempre una bona mà què li doni una empenta, quan es tracta d’abordar
els personatges també amb la perspectiva amb què ho faria un actor. Per la seva
banda, diria que la soprano Elena Mosuc – una Lucia notable, tot i que tampoc
excepcional – va tirar mà de recursos interpretatius imagino que no massa
diferents als que ve utilitzant fa anys a l’hora d’abordar un personatge que ha
encarnat un bon grapat de cops.
En tot cas, la novetat pel que fa al paper de
Lucia, cal buscar-la en l’espectacular suïcidi que protagonitza llançant-se al
buit ( bé: no ella, sinó la seva ensinistrada doble) des de la gran torre
inclinada que constitueix pràcticament l’únic element escenogràfic de la
proposta de Micheletto. Un element certament vistós, però un xic inexplicable ,
encara que el director sí s’expliqui a l’hora de donar-li una interpretació a
aquesta torre transparent i ruïnosa que, malgrat la seva inclinació , a mi em
va recordar més les restes del World Trade Center després de l’11/9 que aquella
altra torre de Pisa que desafia les lleis de la gravetat. El cas és que
Micheletto veu en la torre una mena de símbol, una metàfora de l’opressió de la
dona sotmesa a les decisions dels homes de la casa ;en aquest cas, les d’un
germà que li té preparada a Lucia un matrimoni de conveniència capaç per una
banda d’allunyar-la del seu veritable amor –que no és altre que el pitjor
enemic de la família Lammermoor- i per l’altre, d’assegurar el futur econòmic i
polític del clan. Però l’efectivitat de la torre a l’hora de plasmar visualment
el concepte del director , sembla més aviat dubtosa.
Per contra,
Micheletto presenta una estimulant idea que s’acaba convertint en
l’element més atractiu de la seva proposta escènica. El director li dona cos i
presència constant al fantasma d’una avant passada víctima també al seu moment
tant de l’odi entre els clans rivals, com de la voluntat del homes que van marcar
el seu tràgic destí. Aquest personatge que a l’original sembla no ser altra
cosa que una ombra al·lucinada producte de la fragilitat mental de Lucia, es
converteix aquí en subjecte actiu que sembla guiar en tot moment les passes
tant de Lucia com del seu enamorat. I que fins i tot, sembla voler venjar-se
del mal que li van causar les dues famílies conduint els seus descendents cap a
la desesperació i el suïcidi. Cert: potser la intervenció del fantasma li resta
força a la interpretació més compromesa que el director li vol donar a
l’espectacle. Però per contra, li afegeix potència a un muntatge que en va una
mica necessitat d’aquest ingredient. Tot i que la força de la partitura de
Donizetti ( una altra cosa és la força excessiva de l’orquestra, que en alguns
moments es va imposar a algunes de les veus del repartiment), la possibilitat
de gaudir d’un dels tenors estrella del moment, i la superba escena de la
bogeria de Lucia ( un cim líric veritablement memorable) siguin raons més que
suficients per no perdre’s aquesta de vegades irregular però indubtablement
atractiva proposta.
