Macbeth. Pau Carrió.

informació obra



Direcció:
Pau Carrió
Intèrprets:
Ernest Villegas, Pol López, Pep Cruz, Joan Amargós, Júlia Truyol, Xavier Ricart, Alba Pujol, Mar Ulldemolins, Laia Marull, Moha Amazian, Carles Martínez, Marc Rodríguez, Marc Soler, Pepo Blasco
Autoria:
William Shakespeare
Adaptació:
Pau Carrió
Sinopsi:

Pau Carrió retorna a Shakespeare. Aquesta vegada, dirigeix la història maleïda del general Macbeth que, enlluernat per una trobada amb tres éssers malignes, entra en una espiral d’ambició i de destrucció tràgica. Maquinació, poder i tragèdia.

Un nit, Macbeth i Banquo, generals al servei del rei Duncan d’Escòcia, es troben tres bruixes que profetitzen a Macbeth es convertirà en guàrdia personal de Glamis i Cawdor i acabarà sent rei, i a Banquo, que engendrarà reis. Poc després, Macbeth descobreix que efectivament ha estat nomenat guàrdia de Cawdor, una revelació que el fa creure en la resta de la profecia. Quan el rei Duncan aprofita aquest fet per honrar Macbeth visitant-lo al castell de Dunsinane, tant ell com la seva dona s’adonen que ha arribat el moment de dur a terme un pla per matar-lo i assolir així el poder pel qual està, segons sembla, predestinat. Però el destí i els encanteris tenen les seves pròpies lleis.

Crítica: Macbeth. Pau Carrió.

15/02/2024

Pau i llibertat sota les cendres del bosc de Birnam

per Andreu Sotorra

Els supervivents de «Macbeth» acaben de cridar el lema “Pau i llibertat!” que tanca l'obra, en conxorxa amb l'auditori de la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc, i a la sortida, només obrir el mòbil, les notificacions d'última hora parlen d'un tiroteig a Kansas City, d'un bombardeig més a Ucraïna i d'un altre hospital bombardejat a Gaza. Pau i llibertat, doncs. Tot i que Shakespeare, en el seu text original, en tenia prou amb un “Visca!” dedicat al rei d'Escòcia.

El director i dramaturg Pau Carrió (Barcelona, 1981) —un dels que més ha treballat al Teatre Lliure en diferents disciplines amb prop de quaranta produccions en els últims quinze anys— ha adaptat aquesta versió de «Macbeth» a una època en estat de guerra contemporània, inspirada en la Gran Guerra, la sagnant Primera Guerra Mundial, però que pels cops de taló dels militars també podria ser la Segona Guerra Mundial. Intemporal, doncs. Però sempre situada a prop del mític bosc de Birnam, amb els personatges protagonistes de la tragèdia shakesperiana, amb les tres bruixes de l'oracle llançat a Macbeth convertides aquí en monges infermeres d'un hospital de guerra, i amb un estol de militars uniformats i emmedallats —negre total de Sílvia Delagneau— a qui només els faltaria guardonar amb la creu gammada per acabar-ho de fer més rodó.

La versió de Pau Carrió ha optat per una aposta de gran format, impregnada literalment per la foscor metafòrica que arrossega la tragèdia de Shakespeare i amb una extraordinària matisació d'il·luminació (creació de Raimon Rius) i una suggerent plasticitat escenogràfica (creació de Sebastià Brosa) plantejada com si fos un disseny en 3D, amb diversos grans espais que s'obren i es tanquen aconseguint un efecte tan poètic com tenebrós i suggerent.

«Macbeth» no seria el que és sense els dos principals intèrprets. En aquest cas, li ha tocat a l'actor Ernest Villegas posar-se en la pell del tirà que acaba sent víctima del seu propi afany de poder. Ernest Villegas té la capacitat de fer de qualsevol dels seus personatges una caracterització viva, encesa, passional, que arrodoneix amb el domini de la netedat de la llengua. La seva parella aquí és l'actriu Laia Marull, com a Lady Macbeth, que entra amb força i expressivitat amb les seves primeres intervencions i que més endavant es manté en segon terme, per exigència del mateix Shakespeare, quan ja ha aconseguit el seu propòsit malvat.

El repartiment de l'obra —catorze intèrprets d'upa— porta a fer alguns doblets com en el cas de les tres bruixes (les actrius Alba Pujol, Júlia Truyol i Mar Ulldemolins) i és amb les seves intervencions quan la posada en escena obté els efectes més fantasmagòrics, ja sigui enmig d'una boira o enfilades a l'esquelet d'un arbre nu i mort. Uns efectes que troben els seus millors moments el conjur del bosc. També hi ha escenes brillants amb el banquet amb la llarga taula parada o en l'estesa de llits de monja de la sala de l'hospital de sang —fins a setze catres amb tenda de tul— que es despengen del sostre o formen un laberint sobre l'escenari.

Hi ha amb el bosc de Birnam una altra de les escenes més impactants, amb tot d'arbres, tan secs com els que poblen actualment molts dels boscos més pròxims, i amb la pluja de cendra després que el guardià adverteixi Macbeth que ha vist moure's el bosc i que avança cap on és ell. I ni que Macbeth el titlli de mentider, les cendres cauen a poc a poc —hi ha un pianista a l'escena per acompanyar la lenta caiguda— i fan realitat la profecia de les bruixes quan havien advertit Macbeth que seria vençut el dia que el bosc de Birnam passés per damunt seu. Però ¿hi ha algú que tingui el poder de fer desarrelar els arbres d'un bosc i fer-los caminar? Macbeth, incrèdul, “home de poca voluntat”, li havia dit Lady Macbeth / Laia Marull a l'hora de fer net de l'assassinat del rei Duncan, cau en el remolí de la pròpia por i culpabilitat que el turmenta.

El director Pau Carrió crec que ha volgut mostrar un «Macbeth» a partir de l'impressionisme ambiental sense renunciar a un expressionisme sensorial. Impressió escènica i expressió actoral més que rendir-se a la força titànica del text. Diria que el director ha confiat que l'auditori torni a repensar «Macbeth» sabent de quin mal aquest ha de morir. I a partir d'aquí, deixar que els espectadors il·lustrin tot el que en saben amb la successió de quadres que els personatges, la il·luminació i l'escenografia li ofereixen, acompanyat de la música i el so.

Un espectacle de gran format que trastoca part de la platea davantera de la sala Fabià Puigserver, que es menja un considerable queixal de localitats al servei d'una mobilitat dels personatges com si fossin fúries que caiguessin o sortissin de l'avern i que mostra una companyia compacta encapçalada, com he dit abans, pels Macbeth's, Ernest Villegas i Laia Marull, però reforçada amb les intervencions d'un fugaç i personal Pep Cruz (Duncan, rei d'Escòcia), un intens Xavier Ricart (Banquo, senyor de Lochaber), Carles Martínez (Lenox i Angus), Pepo Blasco (el porter), Pol López (Macduff), Marc Rodríguez (Ross, cosí de Macbeth) o Joan Amargós (Malcolm, fill gran), a més de Moha Amazian (sergent o militar) i Marc Soler (Fleance), amb el trio embruixat coral —hi ha alguns càntics entre gestes tant d'elles tres com de part de la troupe— i els doblets que Júlia Truyol fa de Donalbain, el fill petit, i Mar Ulldemolins, de Lady Macduff.

En definitiva, un «Macbeth» que defuig la tradició clàssica i que fuig de la modernor per centrar-se en l'essència dels personatges i en la tragèdia que els envolta. (...)