Mal de coraçon és una de les maneres amb què Santa Teresa anomena la seva malaltia. No se sap amb certesa què patia exactament, però el que sí que és evident és que la seva relació amb el dolor era forta i intensa.
A la nostra obra, tres personatges agònics i mig alcoholitzats, que pateixen algun dolor a l’ànima, es troben en un bar. Un espai que, com el convent, reuneix gent que d’alguna manera necessita fugir de la quotidianitat. Ànimes assedegades, fidels al lloc que habiten, que poden tenir visions, si no místiques, com a mínim distorsionades.
Una cambrera, que en realitat és actriu, prepara un càsting per a un musical sobre Santa Teresa; un enamorat ressentit i mig paranoic que creu que la seva parella l’ha deixat per Déu, i un professor de filosofia moribund i fracassat que desitja ser redimit. Antiherois sense rumb que no troben el seu lloc al món. Fora, un diluvi ha aturat la ciutat.
Un noi molt enamorat i molt paranoic que busca la seva ex creient que ella l’ha deixat per a Déu, un professor universitari a les portes de l’atur i una cambrera que vol ser actriu i prepara un càsting per a un musical sobre Santa Teresa de Jesús coincideixen en un bar-karaoke de la ciutat un dia de forta tempesta. Fora està caient un autèntic diluvi i, com si s’acostés la fi del món, dins aquests tres personatges esbraven el seu ‘mal de coraçon’, com Santa Teresa, protagonista implícita de la cosa, anomenava el seu estat vital, una cosa indeterminada i, pel que es sembla, molt psicosomàtica
Després de treballar gairebé sempre amb textos o adaptacions d’Aleix Aguilà, entre les quals relectures de Hedda Gabler o Terra Baixa, la Companyia Solitària fa un cop de volant, per dir-ne d’alguna manera, bastint un text de Victoria Szpunberg que ve a fer una reflexió de l’amor com a motor vital, tant per excés com per defecte, a partir d’aquesta trobada improbable en un espai sòrdid on van a parar les restes de sèrie de la humanitat.
Textualment Mal de coraçon, no té massa recorregut. És una peça de baixa volada dramatúrgica, molt circumstancial i a la que aquesta vinculació amb Santa Teresa de Jesús —la veritat, una mica forçada— no aconsegueix fer anar més enllà d’un hipsterisme naïf més autoreferencial que altra cosa.
Així les coses, la direcció d’Andrea Jiménez aposta per revolucionar-ho tot fins a l’extrem, utilitzant un dispendi de mitjans que aconsegueix erigir la forma com pal de paller de la proposta, per damunt d’un fons massa líquid. Jiménez opta per un muntatge de revolucions creixents que, fins i tot, acaba amb una festa karaoke amb els espectadors. Un bon intent que, sí, dona certa personalitat a l’espectacle però no li confereix una consistència definitiva.
L’ajuden, això sí, els intèrprets, amb una feina encomiable, energètica i tenaç. Un Pol López amb la seva extraordinària normalitat, un Pau Vinyals pletòric i una Júlia Barceló efectivíssima acaben per convertir les seves creacions en el més aprofitable, amén de memorable, de l’espectacle.