La darrera obra de Victoria Szpunberg, Mal de coraçon, és un vestit fet a mida per als intèrprets de la Cia. Solitària: Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals. Sota l'enèrgica direcció d'Andrea Jiménez, els tres hi posen tot el cor i tot el cos.
L'obra es fa ressò de la fascinació pel misticisme i la santedat que registra l'escena recent. Recordem, si no, les visions d'Hildegarda de Bingen interpretades per Los Detectives a Pienso casa, digo silla (2019) i, en un àmbit més textual ‒i madrileny‒, Fuga mundi (2007) de Mar Gómez Glez, La guerra según Santa Teresa (2015) de María Folguera, La lengua en pedazos (2016) de Juan Mayorga i, és clar, la cèlebrement polemitzada Muero porque no muero (2021) de l'almerienc Paco Bezerra. També Cristina Morales va voler ficar-se en la pell de la monja a la novel·la Malas palabras (2015). Però, més que sumar-se a aquesta tendència de resignificar la santa-fetitxe, el que fan Szpunberg i Jiménez és una paròdia del pastitx postmodern i una celebració del fet teatral.
La situació reclou tres personatges en un bar que serà equiparat després a un altar, un convent, un teatre. Un santuari-refugi per a ànimes assedegades. Aquest espai on se succeeixen les màscares i els avatars remet, des de l'acotació mateixa, a un “temps místic”, i bé el podrien habitar alguns dels personatges de Lluïsa Cunillé, com els tres losers de Conozca usted el mundo (2005) ‒tres estranys sense paradís‒ o, fins i tot, les criatures insomnes de La nit (2006), sense un estatut clar de realitat. Mal de coraçon, però, juga a l'histrionisme i a l'excés. El to està ben amunt des del començament, i l'eleva encara més la inserció de determinats temes musicals ‒Raffaella Carrà, Madonna, Janis Joplin, etc.‒, ja sigui en directe, en estèreo o a través d'una sintonia de mòbil.
Una barra obliqua enmig de l'escenari, eix del mal i de la interacció, reuneix tres personatges en estat d'ebrietat, pròdigs en crisis existencials i actuacions per a la clientela. Tot arrenca amb el crit de l'enamorat (Pau Vinyals) que s'arrossega entre el públic ‒s'hi abraça, se n'amaga, l'increpa i remuga‒, amb la incoherència i desvergonyiment propis de qui carrega un dolor que el desballesta; “l'amor i el dolor són humanament rellevants”, li dirà a la cambrera-actriu (Júlia Barceló), que irromp en escena amb un llapis a la boca per assajar la dicció. Completa el trio un professor expedientat i rabiós (Pol López), posseït pels girs i maneres d'un comentarista tronat i burleta.
Els tres personatges són com recipients; la seva mal·leabilitat els fa capaços d'acollir ràfegues d'històries sense solució de continuïtat. Hi ha l'ànima càndida ‒i en pena‒ que és l'enamorat, l'actriu aspirant a Santa Teresa (Superstar) que es defineix ‒per a un millor etiquetatge i mercantilització‒ com anònima, precària i transfeminista, i el docent vetat que, entre llatinades i cites intempestives, ve a lamentar-se de ser la “bèstia postmoderna”, el boc expiatori d'una societat infantilitzada i morbosa. A través d'aquests nàufrags emocionals, Szpunberg parla dels nostres dies i es passeja caòticament i crítica pels temes del capitalisme emocional, el postureig, l’anomenada cultura de la cancel·lació... Un vivir sin vivir en mí. Un muero porque no muero. Karaoke, croquetes eucarístiques i xipollejos varis. El trio actoral, del tot formidable, porta el joc escènic fins a les últimes conseqüències i els aplaudim a plaer.
L'ànima ‒“minoritzada, compungida, feta cendres”‒ és un colom malferit que topa contra un mur. L'enamorat l'ha perdut, el professor l'enyora, la cambrera la ven. El judici omnímode, indefugible, a què estan sotmesos és anticipat o il·lustrat pel càsting permanent a què es veu exposada l'actriu ‒ho apunta Ingrid Guardiola al pròleg del text publicat‒, per l'expedient amb què amenacen el professor i per la mirada condescendent que aquests dos personatges i potser també els espectadors ‒talment els witnesses de la cançó de Leonard Cohen‒ dipositen sobre l'enamorat. No jutgeu i no sereu jutjats, deia Sant Lluc. La societat sencera els (ens) té entrampats a còpia de visors, espietes i mecanismes condemnatoris ‒“el sant tribunal de followers”, “una ordalia postmoderna” i en streaming‒, tot per disciplinar i sancionar, escarnir i uniformitzar conductes. Aquí, però, el judici universal queda suspès pel dispositiu metateatral, que ofereix un recés i un recer alhora. Acolliment, celebració i una certa llibertat.
Mal de coraçon és un totum revolutum de visions, un garbuix temporal sense jerarquia, una revelació atropellada que no vol endreces, perquè “La vida terrenal es un continuo duelo”. En aquesta estranya nit de l'ànima, els tres nàufrags surten del seu deambular patètic ‒números estripats, estirabots de fatxenda‒ per anar a raure a una esplanada fora del temps. Una ventada sobrenatural, un so tronador com la ira de Déu, i la rereescena queda al descobert. Tot esdevé més lluminós i agraït quan entenem que el bar-temple-refugi és un teatre; i ells, uns actors que estimen l'ofici: “No necessito grans miralls ni grans focus, només vull... actuar”. El teatre es revela, a la fi, com el lloc primitiu i sagrat ‒però també juganer, disbauxat‒ de l'alteritat. Actuar és un acte de fe.
Article publicat a Núvol el 3 de maig de 2023
