Diu la dita que si la Candelera plora (si plou ) l'hivern és fora. I que si la Candelera riu (no plou) l'hivern és viu. La companyia Solitària ha volgut fer un espectacle sobre el dolor i la mística (que força aquest patiment com a eina per purificar l'ànima i enlairar-se al Cel) enmig d'una tempesta. El dolor és sequera. Que li diguin a Yerma! Aquest patiment místic (pinyol del muntatge) es queda en una simpàtica excusa per construir un eficaç dispositiu, una tempesta delirant, en mesos que es poden netejar els fons dels pantans. L'obra, doncs és una divertida celebració pasqual, una celebració de l'excés molt recomanable però, d'altra banda, pateix per marginar el pinyol que havia de ser el tresor preuat: "Nada te turbe, nada té espante, quien a Dios tiene nada le falta: Solo Dios basta". La sequera més amarga (amb levitacions, o no), doncs, queda arraconada de seguida per uns personatges divertidament patètics, amb un currículum emocional prou deficient.
El trio format per Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals s'ajunten, de tant en tant per crear espectacles. L'últim cop va ser Orsini, també al TNC (2019). Fins ara, sempre havien treballat adaptacions i textos d’Aleix Aguilà amb relats episòdics que servien per aprofundir en aspectes socials o familiars. Des del títol que els hi va donar nom Companyia solitària (premiat amb el DespertaLAB 2012) a peces com Quietud salvatge (adaptació de Terra baixa) o Filla del seu pare (adaptació d'Hedda Gabler). L'entrada de Victoria Szpunberg, doncs, marca una nova etapa del grup. També debuta Andrea Jiménez (de fet, ella amb carrera a Madrid, s'estrena a Barcelona). Szpunberg compta amb una notable carrera d'autora dramàtica (El pes d'un cos, La marca preferida de las hermanas Clausmann, La màquina de parlar, Amor mundi) i, fins ara, s'havia prodigat poc en un humor tan sorollós, si exceptuem el seu capítol a L'any que ve serà millor i el castell de focs de La gata perduda.
Ara, la cambrera/actriu (Júlia Barceló) quasi levita com a santa en un musical delirant (cosí germà de La llamada). Pau Vinyals i Pol López son els dos clients d’aquest karaoke que ofeguen les penes en l’alcohol. Com al local de Pares normals és un espai d’alliberament com un confessionari ho és per als devots. El seu distanciament de la realitat pren forma de baralla etílica, de vomitada al lavabo, de ballaruga amb el Like a prayer de Madonna... Els tres actors s’ho passen d’allò més bé en aquest patetisme i l’audiència hi combreguen de grat. Una tempesta converteix l’estança en un refugi. És un racó per plorar un trencament amorós; és un amagatall al linxament públic dels que porten al límit la relació de catedràtics i alumnes; és un escenari per assajar el càsting d’aquest personatge de Santa Teresa. Els micros del karaoke són llavors, microfons d’un sermó evangèlic o la veu profunda del productor fustigant les actrius que necessiten aquell paper per enaltir la seva carrera.
