Pares normals

informació obra



Autoria:
Marc Artigau, Minoria Absoluta, Els Amics de les Arts
Direcció:
Sergi Belbel
Coreografia:
Marta Tomasa
Il·luminació:
Kiko Planas
Escenografia:
Enric Planas
Vestuari:
Marc Udina
Caracterització:
Helena Fenoy
Intèrprets:
Enric Cambray, Júlia Bonjoch, Annabel Totusaus, Albert Pérez , Lucia Torres, Anna Herebia , Bernat Cot, Víctor Gómez , Rafaella de Assis / Laia Pérez / Ona Mas / Emma Alegret
Direcció Musical:
Els Amics de les Arts
Sinopsi:

Pares Normals, un musical d’Els Amics de les Arts, Marc Artigau i Minoria Absoluta. 

Pares normals és la història de l’Aran, un noi d’uns trenta anys que ha decidit fer la seva vida a quilòmetres de distància dels seus pares. L’Aran és advocat, viu a Chicago amb la seva parella, la Nora, i estan a punt de casar-se. Això és el que ha vingut a explicar als pares en un viatge llampec a Barcelona. A més, avui és un dia especial, perquè ells —ja jubilats— inauguren El Moixiganga, la il·lusió de la seva vida: un karaoke.

Però un accident ben absurd farà que l’Aran hagi de replantejar-se tota la seva existència. A partir d’aquí començarà un viatge ple d’aventures, on l’Aran s’haurà de posar a prova i on coneixerà la Laia, una noia amb qui té moltes més coses en comú del que sembla a primera vista.

I serà a l’altra punta del món, on l’Aran s’adonarà de què vol en aquesta vida i de qui són realment els seus pares.

Crítica: Pares normals

01/12/2022

El tendre i divertit flaixback de les Arts

per Jordi Bordes

Les millors històries sempre són les pròpies. Per això, la canalla prefereix que els pares els hi versionin els contes. O, millor, que els hi expliquin aventures de quan la criatura no havia nascut. Això passa aquí i a la República Democràtica de la Xina. Per això, ens defineix íntimament que Amics de les Arts amb Marc Artigau (Caïm i Abel, Una habitació buida, Màgic d'Oz) i Minoria Absoluta (Polònia, el musical) decideixin escriure un musical. Pares normals permet una identificació constant, encara que aquests pares siguin (diguem-ne, com a mínim) pintorescos i la peripècia divertida sigui popular i per a tots els públics, de feliç pel·lícula de dissabte a la tarda.

El musical se circumscriu a una comèdia amb cançons, en realitat. Per això, al repartiment hi ha actors que canten i que ballen (més que cantants que actuen), per bé que aquesta línia cada cop és més prima. L'espai és diàfan com una pista de ball. Els músics estan integrats a la sala de karaoke Moixiganga. Els pocs elements que hi transiten són conceptuals. Tant representen seients d'avió com peanes on posar-se a ballar. I la taula, circula del dret i del revés, útil. Les projeccions a les cortines (un 6x4 que evoca als vídeos de la infància) i l'espai de neons futurista és el que completa el quadre. Pares normals no és d'aquells musicals de gran maquinària escènica; no els cal. Això permet, en part, un ritme frenètic carregat de cançons (de patxanga o balades tendres).

Les partitures sonen inconfusiblement als Amics de les Arts. Potser les lletres ja no són aquells contes imaginatius de tres minuts, si no que completen la història, amb uns pàtina més superficial. El grup tenia molt clar que calien temes nous per a fer un musical. Per això, aventures com Bed&breakfast, dels Epidèmia Teatre no els interessava gaire. Ara, capa a capa, es va explicant la història. Ah, i de què va Pares normals? Un fill advocat (Enric Cambray, la comicitat domina les decepcions del personatge) que fa quatre anys que treballa a Xicago, torna a Barcelona per celebrar els 25 anys del karaoke dels seus pares, uns excèntrics psicòlegs que esbraven les tensions dels pacients (i les pròpies) cantant i ballant. Aquests pares (Annabel Totusaus i Albert Pérez, desbocadament despreocupats) no són gens normals per al fill: li fan passar vergonya alhora que generen molt bon rotllo en el seu entorn. Fills del Maig del 68 són més desobedients que l'Aran (una ombra trèmula del 15M).

Els altres intèrprets (Anna Herebia, Bernat Cot, Víctor Gómez) es desdoblen en una pila de personatges d'on destaca Nora (Lucía Torres), la nòvia americana capaç de posar Amèrica al banc dels acusats, i Laia (Júlia Bonjoch), la presència que convida a què Aran se salti aquella normalitat de fill i advocat exemplar. El fregolisme constant enriola amb personatges de molt poc traç i molt ràpida caricatura. Que li senta com un guant al muntatge. Molt aire desenfadat d'Els Pirates d'El Maldà (Els secundaris), de Pegados, d'Egos Teatre (L'esquella de la Torratxa), de La Cubana (Adeu Arturo) on la broma exagerada i la perruca estrafolària formen part del codi. Hi caben sabates de talons per al bufet d'advocats. I tant que sí. El protagonista és l'Aran però és un antiheroi en tota regla, que la determinació dels altres l'empeny d'un lloc a un altre. Cambray (com a Hamlet 0.1 amb Sergi Belbel que dirigeix aquesta disbauxa) es preocupa per les rèpliques finals dels protagonistes: considera que haurien de ser de genials epitafis i sovint són ben vulgars (com aquell mític "el peix és al congelador" rèplica final d'un personatge de telesèrie de tarda de la TV3 de fa unes dècades). La quotidianeïtat defineix el dia a dia dels mortals. Són les sortides de quadre les que marquen el record en categoria d'anècdota. Al llit de la infància és demanen històries excèntriques dels pares. En l'adolescència, és prefereix que la petjada paterna sigui el més invisible possible.

Amics de les Arts, amb tots els neons canviant de color, han tret la seva pàtina pop sense oblidar els girs emocionals amb el que es diverteix i s'emociona. I el final, apoteòsic, esclata al final. (Aneu-hi per descobrir-lo). Celebrem, és clar, aventures de musicals comercials en català menys habituals ara que en altres èpoques: Pares normals conviurà amb Golfus de Roma, Bye bye monstre i El petit príncep. Les millors històries sempre són les de cau d'orella.