Un karaoke? Quina cosa més vulgarment normal, això de muntar un karaoke! Tal i com ens queda molt clar tot just iniciar-se la ben notable primera incursió (que de ben segur no serà l’última; ja en tenen ganes de més) d’Els Amics de les Arts en el camp del teatre musical , uns pares com els pares de l’Aran , no ho farien mai, això de muntar un karaoke. Uns pares com els pares d’aquest Aran excel·lentment ficat sota la pell d’Enric Cambray, se’n surten massa del guió del que s’entén habitualment com a “normalitat” com per a muntar un karaoke. Per això mateix ,quan van obrir ara fa just 25 anys el seu local ( precisament és aquesta festa d’aniversari la que dóna lloc al primer tema del musical) van decidir que allò seu, no era pas un karaoke, sinó “un espai de realització musical”. Vist des de fora, tu podries deduir que aquí dins la gent ve a fer les coses que es fan a un karaoke. Però vist des de dins, els propietaris d’aquest espai anomenat Moixiganga ,la parròquia habitual del qual ja en té també quelcom de família diguem-ne que “paranormal” ( en el sentit menys esotèric de la paraula) , sap que encara que l’aparença sigui la mateixa, l’esperit no ho és pas.
Doncs ben mirat , aquesta diferència/similitud entre dues coses que en el fons venen a ser el mateix però que es presenten amb aspecte diferent, resumeix molt bé l’idea que es mou tota l’estona al llarg d’una comèdia musical que es mostra gairebé en tot moment com a decididament festiva . Però que alhora, en té també quelcom de viatge iniciàtic amb tocs de “road movie” i incursions en el terreny de la comèdia romàntica, construït al voltant de la mort i les preguntes que aquesta deixa obertes quan irromp al bell mig de la vida, la forma de gestionar el dol i relacionar-se amb els propis fantasmes sense necessitat de recórrer a una mèdium com ara la Whoopi Goldberg de “Ghost” explícitament esmentada en el llibret, la complexitat de les relacions entre pares, mares i fills, i la forma com tendim sovint a establir constants comparacions entre la vida que ens ha tocat, i aquella que ens han venut com a “una vida normal” , convertint la “normalitat” en sinònim de realització personal. Que la normalitat està molt sobrevalorada, i que sovint darrera la seva estable aparença no s’hi troba altra cosa que la necessitat de buscar aixopluc en els estereotips, és quelcom ben evident. Però alhora, segueix sent la cosa més normal del món que tant qui vol viure situant-se un xic al marge de la norma com qui per naixement ha crescut en un àmbit familiar d’aquesta mena, busqui també la mena de vincles afectius que busquen els pares i els fills de les famílies ben normals. Així doncs, que visqui per sempre ( aquesta vindria a ser una mica la reivindicació que presenta l’obra) aquella “anormalitat” que ens lliure de tòpics feixucs...però que alhora ,sap crear ben sòlids vincles emocionals. O que com a mínim, no deixa mai d’intentar-ho a la seva manera: tal i com ens ve a dir també l’espectacle quan arriba el seu ben alegre i familiar final, aquí ningú té la fórmula màgica; tothom fa el que pot , i sovint, toca improvisar sobre la marxa : allò que importa de debò , és saber que s’ha intentar fer de la millor forma possible . Quelcom que em porta a pensar en aquell altre quasi final del musical “Into the Woods”, i en el tema “No One is Alone”, en el qual el mestre Sondheim ens recorda que “Les persones cometen errors . Els pares, les mares. Les persones cometen errors. Aferrant-se a elles mateixes. Pensant que es troben soles. Cal honorar els seus errors”.
Però no ens posem massa seriosos: cal insistir que tant els Amics (que portaven anys treballant en aquest projecte ) com Marc Artigau (que ha acabat de donar-li forma amb el seu llibret) com Sergi Belbel (que torna a demostrar com de bé coneix les lleis que cal aplicar per tirar cap en davant una bon divertiment i el ritme exacte que aquest requereix), tenen molt clar que això és per damunt de tot una comèdia musical. Una comèdia musical que ,sens dubte , complaurà d’allò més als fidels seguidors de la trajectòria que han seguit fins ara Els Amics de les Arts, perquè hi reconeixeran ràpid harmonies i rimes que formen part del seu ADN creatiu, i fins i tot, la mateixa “filosofia de la vida” que desprenen les seves cançons. Però que alhora, complaurà per igual als fidels amants del teatre musical autòcton que es queixen amb raó de la sequera que aquest pateix des de fa massa temps. Si resulta que, a més a més de ser fans del musical, ho són també d’Els Amics de els Arts, agrairan com ho faig jo mateix que el grup s’hagi resistit amb ungles i dents a la fàcil temptació de l’espectacle juke box, per tal de posar-se totalment al servei d’una història i uns personatges que s’expressen melòdicament per si mateixos, sense necessitat d’acoblar-se (com passa a les propostes juke box ) a melodies i lletres ja preexistents. I si no coneixen per a res la discografia dels Amics, podran reconèixer que aquí hi ha tres excel·lents compositors que han sabut buscar la partitura i les paraules que més bé els hi encaixaven a aquesta història i aquests personatges . I ja no parlo solament de l’Aran de Cambray, que troba en la també ben brillant Laia de Júlia Bonjoch la seva parella perfecte. Ni en la química que es crea entre el pare Albert Pérez i la mare Annabel Totassaus ( capaç de robar escenes a dojo cada cop que es fa seu l’escenari) . Parlo també de la colla de secundaris lliurats a un frenètic fregolisme viatger que sap seguir-li sempre el pas a l’àgil coreografia de Marta Tomasa.
Certament, som davant un espectacle dissenyat amb prou cura i equilibri com per a saber arribar a una franja de públic ben heterogènia, sense que cap sector d’espectadors se’l pugui fer seu en exclusiva. Per posar un simple exemple : aquí dins t’hi pots trobar un ben eixerit numeret musical que glorifica les delícies del porno d’una forma tan blanca i simpàtica, que d’ella en poden gaudir tants els integrants més granadets de l’auditori (al cap i a la fi, és una granadeta mare de família qui el canta) , com els joves ja ben adobats pel que fa a aquest tema, com els adolescents que l’han començat a tafanejar, com les famílies que van plegades al teatre amb criatures a les quals potser ja els hi queden petits els espectacles familiars . I tornant als fanàtics del musical: potser també aquí hi identificaran alguna cosa d’aquella tan divertida variant de “Barri Sèsam” anomenada “Avenue Q”. Posats a identificar picades d’ullet que demostren el bon coneixement del gènere que hi ha darrera aquest treball, puc testimoniar ja que, entre els espectadors, hi ha qui reconeix de seguida aquell moment marcat per la petjada “rapera” de “Hamilton”. O aquell altre en el qual la por a pujar-te a un avió et pot fer pensar en “Come from Away”. O aquelles també notables projeccions que podrien formar part del background emocional de “Dear Evan Hansen”. O aquells cortinatges escènics que no farien mal paper al “American Utopia “ de David Byrne. Però el cert és que d’aquest escenari ple a vesar de molt efectives i acolorides llums de neó, en surt un excel·lent espectacle que hauria de servir també com a reclam: tant de bo , si el musical d’Els Amics de les Arts, serveix també com a reclam , i contribueix a tornar a normalitzar la presencia de musicals catalans i interpretats en català als nostres escenaris, com ho fa també “Golfus de Roma” per la seva banda, en aquell cas partint d’un clàssic de Broadway . Quelcom que, de moment, segueix sent una joiosa anormalitat.
