Daniela Feixas ha estat l’autora resident d’aquesta temporada a la Sala Beckett i fruit d’això ha nascut Malamort, un thriller teatral que, diu, conté molt d’ella mateixa, de la seva infància en àmbits rurals de l’Alt Penedès i els Monegros i de com aquests emplaçaments tenen una cara B de la idealització de què sovint son objecte. Son comunitats que acullen però també tanquen, plenes normes no escrites però fèrries, travessades per llegendes i supersticions, ofegadores...
Tots aquests vectors, i la por, sobretot la por, travessen els quatre personatges de Malamort, amb una trama ubicada en un poble d’alta muntanya no especificat on viuen en Ton, un home afablement esquerp (Josep Julien), la seva inconformista filla Laura (Abril Julien) i el seu fill Alex (Marc Soler Julien), germanastre de la Laura. L’arribada d’una nova agent rural, la Judit (Marta Marco), i la pèrdua del gat de la família deslligarà una història que el públic coneixerà cavall entre el present i el passat i després de la qual cap personatge quedarà indemne.
Potser és exagerat establir similituds però les obres de Daniela Feixas —passa a Malamort i passava a Sandra, que vam poder veure fa uns anys també a la Beckett— tenen un deix del teatre irlandès de Martin McDonagh (La reina de bellesa de Leenane, El tinent d’Inishmore...). Estan poblades per personatges atrapats per un context irrespirable, que lluiten per sobreviure però son incapaços de trencar les normes i han après a moure’s en la foscor, real i metafòrica.
Si com a dramaturga, Feixas proposa un text consistent (potser en alguns punts esporgable en benefici del rirme) amb una trama ben construïda i dosificada i uns personatges molt ben dibuixats, com a directora el millor és que aconsegueix enllaçar l’atmosfera del text amb la de la posada en escena, enormement ajudada per una gran escenografia (Anna Tantull) i, sobretot, per una extraordinària il·luminació (Sylvia Kuchinov). Com la peça que basteix, Malamort és un espectacle fosc, misteriós i un punt angoixant o, si voleu, inquietat.
La resta la fan els intèrprets i, molt especialment, el ‘segment’ jove del repartiment. Al costat de la solvència contrastada de Marta Marco i Josep Julien, hi trobem una Abril Julien completíssima i plena de registres i, sobretot, un Marc Soler amb un treball irrefutable a tots nivells que explosiona en la penúltima escena, que ell i Marco converteixen en una autèntica perla teatral.
