Com a urbanita confés que soc , no puc evitar sentir una mena d’oculta satisfacció cada cop que el teatre, el cinema, les sèries televisives o la literatura, li recorden al món les molt variades perversions i torbadors secrets que amaga sovint la de vegades bucòlicament idealitzada vida rural. Secrets que també sovint tenen ramificacions criminals. I secrets que ens parlen alhora també gairebé sempre de velles endogàmies dramàticament enquistades ,d’odis ancestrals que s’han convertit ja en part inseparable d’un paisatge inquietant, de mirades que controlen sempre des de l’ombra cada moviment aliè, de llibertats individuals estrictament vigilades, censurades i /o reprimides per una col·lectivitat amb arrels profundes que no admet cap mena de comportament aliè a les seves normatives . I val a dir que ,tot i que sempre han existit, diria que d’un temps ençà ha anat a més el nombre de ficcions amb ambientació rural (per no parlar dels fenòmens ”true crime” que tan additiva tirada tenen alhora a casa nostra) que tendeixen a remarcar-nos el neguit que campa al seu aire quan t’endinses per segons quin foscos boscos, o travesses segons quines planícies massa desemparades. Després, que vingui algú a prevenir-te contra els perills de la gran ciutat!
Parlant seriosament: tot i que, com explica al vídeo de presentació d’aquest espectacle penjat al web de la Beckett, l’autora i directora Daniela Feixas es relaciona bé amb la vida rural a nivell personal, el cert és que també ella ha fet la seva bona aportació a l’hora de d’aconseguir que ens mirem camps i boscos amb renovada inquietud. Després d’haver escrit “El bosc” ( un tens retrobament de dues germanes separades per traumàtics records estrenat a l’antiga Beckett l’any 2011) i “Sandra” ( un text recorregut pel fantasma dels abusos presentat fa tres anys a la nova Beckett), aquesta és la seva tercera visita a un paisatge rural que, com ja ens adverteix el títol, es veurà aquest cop més tràgicament sacsejat per la mort que mai . I si les altres dues obres anteriors també en podien tenir per moments alguna cosa d’històries de misteri, aquest cop el format s’apropa alhora més que mai a allò que acostumem a identificar com a un “thriller” rural. Un “thirller” rural, podem afegir ja, sòlidament escrit , i estructurat amb aquella precisa dosificació recolzada en ben administrats salts temporals que van aportant noves dades i perspectives , i dibuixant també sòlidament l’itinerari que ha conduit cap a una mort anunciada ja a la primera escena del l’espectacle. Cal remarcar que aquesta primera escena, tan noctàmbula com ho és gairebé tota la resta de l’obra, ja et permet també sentir-te plenament immers en l’excel·lent espai escènic dissenyat per Anna Tantull que il·lumina amb la seva llanterna l’agent rural interpretada per Marta Marco . Per cert que, segons explica també Feixas al ja esmentat vídeo , la trucada nocturna que rep aquesta agent per part d’un esquerp i solitari veí de la zona, es basa en una trucada ben real. Tan real com la macabra trobada d’un animal mort que juga també un important paper al llarg de l’obra. I tan real com el vincle que la mateixa Feixas manté amb els gats ; aquesta primera trucada, té justament com a objectiu intentar localitzar un gat perdut.
Val a dir que la mort del pare de Feixas va venir a coincidir pràcticament amb l’inici del procés de creació d’una obra en la qual l’autora vol parlar-nos del dolor que provoca la pèrdua, de la forma com el gestionem i de les pors que ens origina. Però que ho fa tot defugint alhora la possibilitat de recórrer a l’autoficció. I tot construint per contra una trama fictícia en la qual cadascun dels quatre personatges acaba d’una o altra manera adquirint la seva pròpia experiència sobre el que suposa viure l’abandó , enfrontar-se a la pèrdua, instal·lar-se en la negació davant el dolor que ens provoca, o arribar a convertir en ràbia i força bruta la por a ser abandonats. L’agent rural que busca també al peu de les muntanyes allò impossible de recuperar, l’esquerp Ton que fa trucades de socors però intenta ocultar el crit d’ajuda que amaguen, i les dues vides adolescents que han quedat enxampades en un espai aparentment obert que en té quelcom de presó emocional i física destinada a convertir-te en captiu a canvi de proporcionar-te falsa seguretat, estan destinats a quedar marcats de per vida o de per mort (malamort) per aquestes evidències. El text de Feixas dibuixa amb precisió i una tensió creixent però que ja colpeja força des del mateix inici de l’espectacle la dramàtica xarxa en la qual es troba enredada aquest quartet, tot i que potser en algun moment trobis a faltar un perfil més definit dels dos personatges madurs. I la Feixas directora (que aquest cop, dirigeix a l’escenari tant el marit com la filla) sap extreure-li també notables interpretacions tant de l’agent Marta Marco, com de la parella jove formada per Abril Julien i Marc Soler Rull, com de l’inquietant Ton d’un Josep Julien que, això sí, torna a mostrar certa tendència a repetir dos arrelats vicis interpretatius : la verbalització un xic confosa ,i la utilització de tics i recursos que uniformitzen en excés els seus personatges i els acostumen a situar sempre en un registre massa similar.
