“Què m’has dit?
És que de vegades no t’ascolto”. La pregunta és una frase comuna en la immensa
majoria de les parelles. L’aclariment ho és també, però se sol quedar en off. Es pensa. Mai es verbalitza, perquè pot obrir la capsa dels problemes. L’Oriol Tarrasón
ha decidit vocalitzar-la a Mambo, una obra que ha escrit per trencar amb els
clàssics, per divertir-se i per divertir el públic. L’argument és senzill: Ella ha decidit que, després de set anys, ha arribat l’hora de divorciar-se. Ell no. La discussió
està servida. La capsa dels retrets és oberta.
Annabel Castan
i Dani Arrebola donen vida a aquest matrimoni tan avorrit com tots ens podem
imaginar, però a la
vegada no deixen de
ser els actors en un joc de teatre dintre del teatre que difumina la frontera entre ficció i
realitat. Fins a tal punt s’assemblen una i altra cosa!
La conversa que
s’estableix entre Ella i Ell, gairebé al ritme frenètic d'un mambo, és tot un disbarat farcit d’exageracions
(“treballo 30 hores al dia!!!”) i d’absurditats (“al nen li van haver d’amputar el dir del
peu perquè el vas portar en bermudes el dia de Nadal...”) però, al cap i a la fi, no deixen de ser retrets comuns (pensats o
expressats).
Amb aquest
plantejament, doncs, la naturalitat és clau. Hi ha un guió
marcat i estudiadíssim,
però també obert a qualsevol
improvisació. (La parella, com preparant el terreny per a la discussió,per sopar demana una
pizza, “per al Maldà, sí, carrer del Pi, 5”... Ficció o realitat? Apareixerà un
pizzer???) Cadascú no deixa de ser cada
qual. I (qualsevol
semblança amb la realitat és pura coincidència) intuïm que l’Arrebola té alguna cosa d’Ell i que la Castan empatitza amb Ella. Hem trobat tons en Ell que recorden a López
Vázquez i gestos que ens porten a Peter Sellers; en Ella, un cert passotisme rossydepalmesc, gosaria a dir.
Referències comuns i
molt properes que ens
empassem amb
naturalitat i un munt de rialles.
I aquesta
naturalitat passa per sobre d’una quarta
paret que queda
desfeta des del moment en què baixa el teló
(a l’inici de l’espectacle). La complicitat de l’espectador és i ha de ser total, sense que en cap moment hagi de patir per si Ell o
Ella el posen en evidència.
Tot discorre sense
vergonyes i el paper del públic és semblant al del
voyeur que no desitja
intervenir, senzillament tafanejar què els passa a aquesta parella i, segurament, veure-s’hi reflectit més del que s’esperaria. I, sobretot, no es planteja si es divorciaran o no. No esperem
el desenllaç perquè
el divertimento està precisament en l’acció minut a minut.
