Mambo

informació obra



Dramatúrgia:
Oriol Tarrasón
Intèrprets:
Annabel Castan, Dani Arrebola
Escenografia:
Oriol Tarrasón
Producció:
Vestuari:
Les Antonietes
Il·luminació:
Iñaki Garz
Companyia:
Le Contrebande, Museu Visual de les Meravelles del Circ
Sinopsi:

Ella vol el divorci. Ell no. Durant un sopar més, d’un dia qualsevol, presenciarem una disputa matrimonial amb ressonàncies a Woody Allen i Eugene Ionesco gràcies a la qual, sense oblidar mai que som en un teatre, ens preguntarem fins on un matrimoni és capaç de defensar una mentida per no haver de respondre’s la pregunta que sobrevola l’escenari durant tota la funció: “és bonica la vida que tenim?” Excuses absurdes i absurds retrets en un espectacle de teatre dins del teatre on els límits entre veritat i ficció estan molt poc clars.

Crítica: Mambo

17/11/2016

Un gran 'divertimento' de les Antonietes

per Toni Polo

“Què m’has dit? És que de vegades no t’ascolto”. La pregunta és una frase comuna en la immensa majoria de les parelles. L’aclariment ho és també, però se sol quedar en off. Es pensa. Mai es verbalitza, perquè pot obrir la capsa dels problemes. L’Oriol Tarrasón ha decidit vocalitzar-la a Mambo, una obra que ha escrit per trencar amb els clàssics, per divertir-se i per divertir el públic. L’argument és senzill: Ella ha decidit que, després de set anys, ha arribat l’hora de divorciar-se. Ell no. La discussió està servida. La capsa dels retrets és oberta.

Annabel Castan i Dani Arrebola donen vida a aquest matrimoni tan avorrit com tots ens podem imaginar, però a la vegada no deixen de ser els actors en un joc de teatre dintre del teatre que difumina la frontera entre ficció i realitat. Fins a tal punt s’assemblen una i altra cosa!

La conversa que s’estableix entre Ella i Ell, gairebé al ritme frenètic d'un mambo, és tot un disbarat farcit d’exageracions (“treballo 30 hores al dia!!!”) i d’absurditats (“al nen li van haver d’amputar el dir del peu perquè el vas portar en bermudes el dia de Nadal...”) però, al cap i a la fi, no deixen de ser retrets comuns (pensats o expressats).

Amb aquest plantejament, doncs, la naturalitat és clau. Hi ha un guió marcat i estudiadíssim, però també obert a qualsevol improvisació. (La parella, com preparant el terreny per a la discussió,per sopar demana una pizza, per al Maldà, sí, carrer del Pi, 5... Ficció o realitat? Apareixerà un pizzer???) Cadascú no deixa de ser cada qual. I (qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència) intuïm que lArrebola té alguna cosa dEll i que la Castan empatitza amb Ella. Hem trobat tons en Ell que recorden a López Vázquez i gestos que ens porten a Peter Sellers; en Ella, un cert passotisme rossydepalmesc, gosaria a dir. Referències comuns i molt properes que ens empassem amb naturalitat i un munt de rialles.

I aquesta naturalitat passa per sobre duna quarta paret que queda desfeta des del moment en què baixa el teló (a linici de lespectacle). La complicitat de lespectador és i ha de ser total, sense que en cap moment hagi de patir per si Ell o Ella el posen en evidència. Tot discorre sense vergonyes i el paper del públic és semblant al del voyeur que no desitja intervenir, senzillament tafanejar què els passa a aquesta parella i, segurament, veure-shi reflectit més del que sesperaria. I, sobretot, no es planteja si es divorciaran o no. No esperem el desenllaç perquè el divertimento està precisament en lacció minut a minut.