Manifiesto - RomeroMartín

informació obra


Sinopsi:

El gadità Álvaro Romero és aventurer, dinamitador de gèneres, terrorista del flamenc 2.0, un experimentador cridat a desafiar prejudicis amb la temprança de qui es considera home, dona i veu a la vegada. Amb el productor malagueny Toni Martín, presenta un projecte que parteix d'una rotunda base electrònica, amb cants de flamenc tradicional apuntalats sobre lletres de poetes homosexuals.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Manifiesto - RomeroMartín

17/10/2021

Desacomplexats nebots de Triana

per Jordi Bordes

També el flamenc jove és descarat. Els membres de Manifiesto emparenten les bases electròniques amb seu cante que recorda el flamenc. I hi introdueixen unes lletres de reivindicació de l'homosexualitat. Finalment, en les actuacions s'hi inclouen vídeos quasi lisèrgics, d'imatges sobreexposades o que juguen a un fals enfocament que es desdobla i que construeix a partir de breus plans que es repeteixen ensenyant clarament el tall, cedides per l'arxiu Miguel Benlloch. 

És evident que hi ha un nou flamenc que trenca les costures. Sigui en el cante amb Niño de Elche: (Siete lunas, Dimonis) com, sobretot, en el baile: Rocío Molina (Caída del cielo, Grito pelao, Felahikum); Israel Galván (Solo, FLA.CO.MEN); o Juan Carlos Lérida (Las horas del sacrificio, ). Álvaro Romero i Toni Martín entronquen un flamenc de gran musicalitat i ritme, molt ballable.Les seves bases recorden el rock progressiu dels mítics Triana (Sé de un lugar d'Ivan Morales en parla èpicament), un rock dels anys 80 que barrejava sense escandalitzar el rock lisèrgic amb la profunditat del flamenc. Si a Tradere el tambor posa el contra punt a la música electrònica, ara és la veu d'Álvaro Romero que desfila trencant la base rítmica amb un vers lliure i alliberador. El compàs trencat convid aa moure malucs i espatlles, quasi compulsivament, en una coreografia quasi impossible, però fresca i possibilista, asseguts i a distància a la sala d'actes de l'IES Lluís de Peguera. Un concert bvreu, amb àudiovisuyals que es projecten quasi aleatòriament. Que evoca un món, unes línies de festa. I que és el públic el que tria per si vol anar pel costat més bèstia de la vida, més enllà de la seva sexualitat.