Mar i Cel

informació obra



Companyia:
Dagoll Dagom
Direcció:
Joan Lluís Bozzo
Autoria:
Àngel Guimerà
Adaptació:
Xavier Bru de Sala
Ajudantia de direcció:
Miquel Periel, David Pintó
Composició musical:
Albert Guinovart
Direcció Musical:
Joan Vives
Escenografia:
Montse Amenós, Isidre Prunés
Vestuari:
Montse Amenós, Isidre Prunés
Il·luminació:
Albert Faura
So:
Roc Mateu
Vídeo:
Joan Rodón
Caracterització:
Eva Fernàndez
Intèrprets:
Roger Berruezo, Ana Sanmartín, Pep Cruz, Xavi Lite, Júlia Jové, Xavi Fernández, Toni Viñals, Mireia Dolç, Rubén Yuste, Elena Tarrats, Víctor Arbelo, Xavi Navarro, Marc Vilavella, Lucía Torres, Dídac Flores, Clara Moraleda, Paula Vives, Raúl Grau, Luís Moya, Dimas Bozzo
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

Torna Mar i cel, el musical que ha fet història, el drama reconvertit en cant a l’esperança que ha emocionat i commogut centenars de milers d’espectadors.

En complir uns esplendorosos quaranta anys, Dagoll Dagom posa Mar i cel en escena per tercer cop i amb una força renovada, un nou càsting i noves sensacions que ens emocionaran.

Un espectacle sobre la intolerància i la incomprensió entre dos mons, orient i occident.

Dues religions eternament enfrontades – la islàmica i la cristiana-.

Un bella història d’amor impossible entre una noia cristiana i un corsari morisc.

Una història amb innombrables paral·lelismes amb el món en què vivim.

Un musical basat en la pirateria de la mediterrània del segle XVII i en l’expulsió del regne d’Espanya de 200.000 moriscos decretada per Felip II l’any 1609.

Crítica: Mar i Cel

26/09/2014

Més mar i més cel que mai. Dagoll Dagom ha escoltat el clam de les successives generacions teatrals...

per Andreu Sotorra

Més mar i més cel que mai. Dagoll Dagom que, malgrat la commemoració de quatre dècades com a companyia, sembla que no l'afecta "la crisi dels quaranta", ha escoltat el clam de les successives generacions teatrals i ha tornat, després de deu anys de la segona versió (2004) i vint-i-sis de la primera (1988), a posar en escena, de cap i de nou, el que és considerat el seu espectacle musical més cèlebre, per l'impacte en el sector —un miler llarg de funcions—, per tradició cultural —Guimerà és referent— i per nombre d'espectadors acumulats —més d'un milió... i pujant.

Els qui han tingut la sort de viure el naixement, l'esclat i la puixança de 'Mar i cel' es trobaran aquesta vegada amb un espectacle renovat tant en la forma com en els intèrprets —un càsting 99,99% nou— però fidel a l'esperit de la primera adaptació: modernitzar Guimerà, fer-lo contemporani, entenedor i recuperar el seu paper estimulant per a noves fornades no només d'espectadors sinó també de nous intèrprets que troben en els reptes de 'Mar i cel' l'escola imprescindible en qualsevol cultura teatral.

Amb motiu de l'estrena de la segona versió el 2004, aquella vegada a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (després es va traslladar al Victòria), ja vaig parlar de les claus principals de l'adaptació dramatúrgica, amb les llicències adoptades en comparació amb l'original de Guimerà, i l'apropament als espectadors del segle XXI del perfil de segons quines motivacions i quins personatges. [Crítica del 2004: http://www.andreusotorra.com/teatre/clipdeteatre/tncgran2.html#1591].

Si aleshores, la caputxa negra al cap de Saïd —recordem Guantanamo— era rabiosament actual després de l'atemptat de les Torres Bessones i la guerra de l'Iraq, avui mateix les escenes d'amenaça de degollament es fan dissortadament contemporànies després de les execucions difoses per Internet en mans de col·lectius gihadistes en nom d'un autonomenat Estat Islàmic.

Ningú, doncs, no es pot sentir aliè a la trama de fons de 'Mar i cel' en un moment que les tensions i el xoc entre dues cultures i religions, la islàmica i la cristiana, i el mur que encara divideix el món en dos, orient i occident, torna a estar encès. Ningú, tampoc, no es pot continuar sentit aliè a la història d'amor, èpica i heroica, que, amb un to jovenívol i idealista es teixeix entre els dos pols oposats del conflicte, la jove cristiana Blanca i el jove morisc Saïd. Ella, hereva dels qui al segle XVI persegueixen i expulsen els moros. Ell, testimoni de la crueltat que ha patit la seva família i el desarrelament propi tot i ser també fill del Mediterrani.

La nova versió pivota igualment entre aquests dos grans eixos. I la innovació entra de la mà de la tècnica —a cent anys llum de la menestralia del 1988, quan el vaixell feia l'efecte que s'havia d'estimbar contra la platea de l'antic Victòria— amb una introducció d'efectes visuals de fons celestial i marítim, i d'efectes sonors ambientals que fan que el mar cobri més protagonisme i que el rugir de les ones i la tempesta s'escampi per la sala gràcies a un sistema similar a allò que el cinema va descobrir i que els avantpassats anomenaven Dolby estèreo. Tot plegat, afegit a un vaixell restaurat, enllustrat, que sembla nou de trinca, a mercè de la tècnica més sofisticada i amb la seguretat que els vaivens ara ja no li fan córrer cap perill i creen, en canvi, una sensació de navegar de debò. (...)

Trivial