Marat / Sade

informació obra



Direcció:
Ricardo Iniesta
Companyia:
Atalaya
Intèrprets:
Jerónimo Arenal, Manuel Asensio, Joaquín Galán, Carmen Gallardo, Silvia Garzón, Lidia Mauduit, María Sanz, Raúl Sirio, Raúl Vera, Annick Bergeron
Composició musical:
Luis Navarro
Direcció Musical:
Luis Navarro
Escenografia:
Ricardo Iniesta
Vestuari:
Ricardo Iniesta
Coreografia:
Juana Casado
Ajudant de direcció:
Raúl Muñoz
Il·luminació:
Alejandro Conesa
So:
Emilio Morales
Vídeo:
Félix Vázquez
Producció:
Atalaya
Autoria:
Wajdi Mouawad
Sinopsi:

Escrita el 1963, Marat/Sade és una peça fonamental de la dramatúrgia contemporània que transcorre en tres èpoques: el 1793, quan el revolucionari Jean-Paul Marat és assassinat per Charlotte Corday; el 1808, quan un grup d'interns d'un hospital psiquiàtric escenifica el crim dirigit pel marquès de Sade, i el moment actual, en el qual els actors reals porten l'obra a escena implicant-hi fins i tot els espectadors.

Els atacs dels bojos i la censura que imposa el director de l'hospital ens recordaran constantment que estem veient una representació, una denúncia del poder on s'oposen les idees d'un Marat defensor del col·lectivisme i un Sade profundament individualista. Actors i actrius canten i ballen, conferint a la proposta un aire de musical on les atmosferes més burlesques i les més violentes s'alien per provocar una forta impressió emocional en l'espectador. Un muntatge que ens apropa al treball d'una de les companyies teatrals andaluses de més prestigi, que el passat 2013 va celebrar el trentè aniversari.

Crítica: Marat / Sade

19/07/2015

Text contundent, transicions precioses però lent i repetitiu en l'exposició

per Jordi Bordes

De nou, un "Marat/Sade". Ara a càrrec de la companyia històrica Atalaya en el seu puntualíssim retorn, després de la darrera funció a Barcelona el 1991. El llenguatge d'aquesta companyia es recolza en el grotesc, en la desproporció. Probablement, li queda molt bé aquesta mirada al clàssic de Peter Weiss, tot i que faltaria acabar d'encertar-la en la diana. I és que la bogeria no és nom´`es una excentricitat. Respon a unes patologies que no es veuen en el cos dels intèrprets de l'Atalaya. Podrien ser bojos del manicomi o actors que s'haguessin pres una pastilla d'èxtasi de més, vaja. Els pacients desequilibrats d'un hospital representen el passatge històric que ha dirigit el mateix Sade. Volen explicar quin és el resultat dels anys de revolució francesa. Després de l'alliberament de les masses, es produeix el caos, la venjança, i s'escampa la pobresa. Sade, defensor de l'individualisme, tiba bé les cordes perquè l'obra respiri bé la seva tesi (que és, prou, la del director del psiquiàtric).

Tot respira a anys 60. Un teatre molt provocador, expressionista, que tensa la rèplica i el moviment dels intèrprets. La direcció d'aquest muntatge ha volgut donar més pes al cor dels bojos per restar preponderància d'un Sade que sap persuadir. El resultat és una peça amb molta habilitat teatral (perquè es transicions són el millor del muntatge, amb contínues evolucions a unes cortines que no s'estan mai quietes i que tant són elements físics com psicològics. Les banquetes, l'armari, la banyera, el piano serveixen per il·lustrar una preciosa imatgeria. Potser el problema de tot plegat és que hi ha massa insistència en la trama històrica (ja prou coneguda com per no haver-hi d'insistir tant).

També és molt intel·ligent situar el director del manicomi en el prosceni, a tocar del públic perquè hi aporta la mirada d'avui i, puntualment, la censura d'ahir. És definitiu quan diu que en la democràcia d'avui (la del principis del XIX i la d'aquest dissortat XXI) ja no hi havia corrupció, ni abús. De les poques picades d'ullet que ajuden a explicar per què és necessari reescoltar aquesta lliçó de Weiss quan la política està en ebullició i la corrupció navega sense control.

Trivial