No la va encertar
Animalario en el seu muntatge de l’obra que va passar pel Tívoli fa uns quants
anys, ni tampoc l’acaba d’encertar la companya andalusa
Atalaya malgrat les seves qualitats parcials en l’espectacle programat pel Grec.
Però sens dubte, aquest muntatge també parcialment fallit que conté – això sí- una estupenda interpretació ( la de l’actriu
que interpreta al “mestra de cerimònies”, el narrador que introdueix els
esdeveniments que passen per la representació teatral) constitueix la millor
excusa possible per fer-vos una recomanació teatralment cinematogràfica que de
ben segur agraireu . Ara per ara, si
voleu entendre perquè el “Marat/Sade” de Peter Weiss és un dels textos bàsics
del teatre dels anys 60 i si voleu captar el perquè la seva posada en escena es
va convertir en un dels grans referents de l’època, la millor opció que teniu és
la de visionar la pel·lícula que Peter Brook va dirigir el 1967 a partir del mític
muntatge de l’obra que ell mateix havia posat en escena tres anys abans comptant
amb els enlluernadors intèrprets de la Royal Shakespeare Company : un elenc
gairebé insuperable en el qual us hi trobareu a a gent com ara Glenda Jackson , Ian Richardson i Patrick
Magee repetint els papers que havien fet a l’escenari, i oferint enormes
creacions interpretatives. Veient la pel·lícula (estupenda en tots els sentits;
malgrat tractar-se de “teatre filmat” , la seva planificació constitueix alhora
una bona mostra de talent purament cinematogràfic) s’entén perfectament perquè la versió de Brook va fer història. I per
cert que, a nivell local, també Adolfo Marsillach va fer història ( i va
provocar un gran escàndol i greus conflictes amb la censura) quan va estrenar
el seu muntatge de l’obra al Teatre Poliorama l’any 1968.
El cas és que si recupereu la peli ( més fàcil
impossible; a Youtube hi trobareu una estupenda còpia subtitulada en castellà )
, només us caldria comparar la excepcional sobrietat amb què Patrick Magee ( el recordeu a “La taronja mecànica
“ o “Barry Lindon”?) es transforma en el Marqués de Sade amb l’histrionisme de
frenopàtic que adopta el Sade de Manuel Asensio per entendre bona part dels
problemes d’una producció que es lliure al excés amb excessiva freqüència. I
que , malgrat saber treure-li un molt
correcte partit a la seva escenografia mínima recolzada en grans llençols-cortines
en constant moviment i posseir alguns moments corals resolts amb notable eficàcia,
sovint impedeix per culpa dels excessos ( presents en l’apartat interpretatiu, en la
tendència a abusar de la coreografia, en els efectismes de la il·luminació...) captar
la força del discurs contingut al text. Un discurs plenament vigent en el qual
tant els radicals somnis revolucionaris d’un Marat decebut amb el curs de la
Revolució com els contra revolucionaris esforços dels hereus del vell sistema
enderrocat , ens arriben servits entre cançons que ens mostren el tarannà
clarament brechtià del teatre de Weiss. I en el qual, la demolidora distància
que el sempre transgressor Sade adopta envers els uns i els altres mostra tota
l’estona una lucidesa aclaparadora.
