Marat / Sade

informació obra



Direcció:
Ricardo Iniesta
Companyia:
Atalaya
Intèrprets:
Jerónimo Arenal, Manuel Asensio, Joaquín Galán, Carmen Gallardo, Silvia Garzón, Lidia Mauduit, María Sanz, Raúl Sirio, Raúl Vera, Annick Bergeron
Composició musical:
Luis Navarro
Direcció Musical:
Luis Navarro
Escenografia:
Ricardo Iniesta
Vestuari:
Ricardo Iniesta
Coreografia:
Juana Casado
Ajudant de direcció:
Raúl Muñoz
Il·luminació:
Alejandro Conesa
So:
Emilio Morales
Vídeo:
Félix Vázquez
Producció:
Atalaya
Autor:
Wajdi Mouawad
Sinopsi:

Escrita el 1963, Marat/Sade és una peça fonamental de la dramatúrgia contemporània que transcorre en tres èpoques: el 1793, quan el revolucionari Jean-Paul Marat és assassinat per Charlotte Corday; el 1808, quan un grup d'interns d'un hospital psiquiàtric escenifica el crim dirigit pel marquès de Sade, i el moment actual, en el qual els actors reals porten l'obra a escena implicant-hi fins i tot els espectadors.

Els atacs dels bojos i la censura que imposa el director de l'hospital ens recordaran constantment que estem veient una representació, una denúncia del poder on s'oposen les idees d'un Marat defensor del col·lectivisme i un Sade profundament individualista. Actors i actrius canten i ballen, conferint a la proposta un aire de musical on les atmosferes més burlesques i les més violentes s'alien per provocar una forta impressió emocional en l'espectador. Un muntatge que ens apropa al treball d'una de les companyies teatrals andaluses de més prestigi, que el passat 2013 va celebrar el trentè aniversari.

Crítica: Marat / Sade

22/07/2015

Un dels títols cabdals del teatre dels 60, servit mitjançant un muntatge irregular, tot i els seus encerts parcials.

per Ramon Oliver

No la va encertar Animalario en el seu muntatge de l’obra que va passar pel Tívoli fa uns quants anys, ni tampoc l’acaba d’encertar la companya andalusa Atalaya malgrat les seves qualitats  parcials en l’espectacle programat pel Grec. Però sens dubte, aquest muntatge també  parcialment fallit que conté – això sí-  una estupenda interpretació ( la de l’actriu que interpreta al “mestra de cerimònies”, el narrador que introdueix els esdeveniments que passen per la representació teatral) constitueix la millor excusa possible per fer-vos una recomanació teatralment cinematogràfica que de ben segur agraireu .  Ara per ara, si voleu entendre perquè el “Marat/Sade” de Peter Weiss és un dels textos bàsics del teatre dels anys 60 i si voleu captar el perquè la seva posada en escena es va convertir en un dels grans referents de l’època, la millor opció que teniu és la de visionar la pel·lícula que Peter Brook va dirigir el 1967 a partir del mític muntatge de l’obra que ell mateix havia posat en escena tres anys abans comptant amb els enlluernadors intèrprets de la Royal Shakespeare Company : un elenc gairebé insuperable en el qual us hi trobareu a a gent com ara  Glenda Jackson , Ian Richardson i Patrick Magee repetint els papers que havien fet a l’escenari, i oferint enormes creacions interpretatives. Veient la pel·lícula (estupenda en tots els sentits; malgrat tractar-se de “teatre filmat” , la seva planificació constitueix alhora una bona mostra de talent purament cinematogràfic)  s’entén perfectament  perquè la versió de Brook va fer història. I per cert que, a nivell local, també Adolfo Marsillach va fer història ( i va provocar un gran escàndol i greus conflictes amb la censura) quan va estrenar el seu muntatge de l’obra al Teatre Poliorama l’any 1968.

El cas és que si recupereu la peli ( més fàcil impossible; a Youtube hi trobareu una estupenda còpia subtitulada en castellà ) , només us caldria comparar la excepcional sobrietat amb què  Patrick Magee ( el recordeu a “La taronja mecànica “ o “Barry Lindon”?) es transforma en el Marqués de Sade amb l’histrionisme de frenopàtic que adopta el Sade de Manuel Asensio per entendre bona part dels problemes d’una producció que es lliure al excés amb excessiva freqüència. I que , malgrat saber  treure-li un molt correcte partit a la seva escenografia mínima recolzada en grans llençols-cortines en constant moviment i posseir alguns moments corals resolts amb notable eficàcia, sovint impedeix per culpa dels excessos (  presents en l’apartat interpretatiu, en la tendència a abusar de la coreografia, en els efectismes de la il·luminació...) captar la força del discurs contingut al text. Un discurs plenament vigent en el qual tant els radicals somnis revolucionaris d’un Marat decebut amb el curs de la Revolució com els contra revolucionaris esforços dels hereus del vell sistema enderrocat , ens arriben servits entre cançons que ens mostren el tarannà clarament brechtià del teatre de Weiss. I en el qual, la demolidora distància que el sempre transgressor Sade adopta envers els uns i els altres mostra tota l’estona una lucidesa aclaparadora.


Trivial