M.A.R.I.L.U.L.A.

informació obra



Autoria:
Lena Kitsopoulou
Traducció:
Joan Sellent, Kyriakí Cristoforidi (assessoria a la traducció)
Adaptació:
Josep Maria Mestres, Joan Sellent, Mònica Glaenzel
Intèrprets:
Mònica Glaenzel
Direcció:
Josep Maria Mestres
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Raimon Rius
Vestuari:
Bàrbara Glaenzel
So:
Jordi Bonet
Assesor de moviment:
Montse Colomé
Sinopsi:

Avui no és un bon dia per a la protagonista de M.A.R.I.L.U.L.A. De fet, fa dies que no està gaire bé. Asseguda a la seva taula de treball mentre espera sense massa ganes l'arribada del seu amant ocasional, escolta música, es formula els perquès del seu desencís, busca sortides a la seva situació, ens explica la seva visió del món... Hi ha tantes preguntes sense resposta? Tant de bo existís una pastilla que ho arreglés tot! M.A.R.I.L.U.L.A., Una comèdia existencialista.

Crítica: M.A.R.I.L.U.L.A.

29/09/2014

Sense perdre el to humorístic és capaç d'expressar un desengany optimista, una situació vital frustrant.

per María José Ragué

La Mònica Glaenzel (1971) és per tots un personatge familiar que hem admirat sovint ja fa temps, a la televissió, a Plats Bruts sobretot. Però és també una gran actriu de teatre, que sense perdre el seu to humorístic és capaç d'expressar uns sentiments plens d'humanitat, d'un desengany optimista, d'una situació vital frustrant però que sap suportar amb bon humor... És el que fa a M.A.R.I.L.U.L.A., un monòleg alegre sobre un fons de desengany que va escriure fa cinc anys l'actriu i directora de cine-i també autora d'algunes obres-  Lena Kotsopoulou (1970), i que ho va fer com a reacció a la misèria que es vivia alesores a Atenes quan un jubilat es suïcidava a la plaça Syntagma per no suportar ja la vexació d'haver de menjar del que trobava en els contenidors de fems. Aquest és el sentit de l'obra, ¿té sentit viure còmodament quan el món que ens envolta és miserable? La protagonista ens mostra amb alegria i molt humor, la manca de sentit de la seva vida i de la vida del món contemporani. Està sola, no li manca res, però no té cap alicient que la tregui de la seva monotonia, de la seva còmoda i agradable grisor. I ens ho explica durant una hora brillant en la qual no parem de somriure. Al final, als darrers deu minuts, tot és una mica més forçat argumentalment i visualment però és encara brillant i acabem aplaudint amb força i ganes i celebrant la tornada des de fa tants anys de la Mónica Glanezel al teatre. 

Trivial