Entres a la Sala Flyhard, comença la funció de Mata al teu
alumne i el seu autor i director no s’està per gaires prolegòmens. Anem al gra.
L’acció clau de l’obra, un professor universitari de literatura mata al seu
alumne amb una raqueta de tennis, ja ha tingut lloc.
Aquí el que importa és trobar el culpable. No de
l’assassinat, sinó de com un pare de família de classe mitja alta pot d’un dia
a l’altre esdevenir un assassí a sang freda.
En aquests casos el més fàcil és apuntar a un videojoc, una
determinada sèrie de la televisió o el cinema, tant ple de violència gratuïta
(i de l’altra) i tant insuportablement sanguinari que avoca a la societat a
matar al veí amb una raqueta de tennis.
Però Carles Mallol apunta a un llibre. Un best-seller de
vendes d’aquells que l’autor assegura no tenir un bri de contingut
autobiogràfic i que, és evident, qualsevol semblança amb la realitat és pura
coincidència.
No quan l’assassí sembla haver seguit fil per randa les
passes del protagonista de la novel·la per tal d’acabar amb la vida del seu
alumne. I és en aquest punt on ens trobem quan el teló (imaginari) s’obre. Mallol
comença amunt, amb la tensió en un bon punt d’arrencada per hàbilment anar
pujant cada cop més. Més amunt.
Pepo Blasco interpreta al novel·lista d’èxit casat i amb un
fill adolescent que rep a casa i per sorpresa la visita de la dona del
professor (Maria Pau Pigem). S’ha llegit la novel·la (en diagonal) i vol sentir en boca del propi
autor la confessió de culpa per tot el calvari que està patint la família, inclós el seu fill (Quim Àvila). No perdem de vista ni el fill de l'escriptor ni el fill de l'assassí.
Si al primer minut l’espectador parteix d’un posicionament
clar (“Sembla obvi que l’autor d’un llibre no té cap culpa d’un assassinat
comès per un dels seus lectors”) Mallol et comença a fer ballar el cap sense
donar-te gaire treva. I aquesta, crec, és la clau de per què funciona aquest
text. I si realment una persona és culpable del que deixa escrit? Fins a quin
punt som conscient de les conseqüències del que escribim?
Diàlegs ràpids, directes i desconcertants es combinen amb
una direcció polida i intel·ligent sobretot quan es tracta de fer desdoblar
actors i espais. Convecció teatral pura i de la bona gràcies també, per
descomptat, a un intèrprets que garanteixen una vetllada d’alt voltatge. Un bon
final de temporada per a la Flyhard.
