Mis Alegrías és un exercici d’eix, un intent de ser fidel a un mateix, de parlar des del joc del nen interior que ens acompanya tota la vida, de desemmascarar aquelles pors al fracàs que coarten el que és genuí.
Mis Alegrías és aprendre a pedalar, perquè una vegada que ho fas ja no s’oblida, encara que després no agafis la bici. Mis Alegrías també és un cant d’equilibri, un “ayeo”, un “quejío” i uns “tientos” entre “malagueñas” i “verdiales”, on guanya el darrer que arriba a meta.
Mis Alegrías és un ball per alegries perquè jo, abans de res, sóc un ball.
Mis Alegrías, no sempre són alegres, són l’oportunitat de permetre al discurs que vagi més enllà del corrent. En un món cada cop més globalitzat, on la recerca es fa confrontat el precipici del fracàs, potser aquest refugi que anomenem casa, sigui agafar-se al record, a la nostra història, al nostre folklore.
Daniel Rosado demostra com en la biografia infantil es cuina l'afició de la maduresa (ja ho sentenciava fa anys Juan Marsé amb les seves aventis (Adiós a la infancia). El ballarí i coreògraf de Lamajara (Labranza Kids) explica en aquest solo ben personal la seva relació amb una bicicleta, la que li va regalar el seu pare per competir al ciclisme en pista, jugant a trencar ritmes i superar el rival tot saltant del darrere de la seva roda en el darrer revolt. En aquella competició es produïa una persecució constant en el circuit del velòdrom. Repetir l'acció incomptables vegades, ser estrateg amb els que tenien una força similar; admetre sempre no ser mai dalt del pòdium. A Labranza, la companyia convida a ballarins no professionals a coreografiar el quadre a partir dels moviments del camp, des de la plantació de les llavors a la recollida. Participar de tots el cicle del camp. També en el darrer muntatge estrenat a Fira Mediterrània la celebració d'una revetlla folklòrica (Verbena, bailes para salvar el mundo) remet a les arrels que es viuen repetidament en comunitat.
Daniel Rosado alterna el moviment dalt de la bici (amb el que es constata que no és una catxa el seu relat) amb la deconstrucció d'una alegría, que va derivant d'un cante flamenc cap a una sofisticació electrònica. Rosado, alegre, sociable parla molt, però obvia comentar per quin motiu penja la bici i es decanta per la celebració del ball. Prefereix que sigui l'espectador el que capti les raons a partir d'una coreografia, que va guanyant pes, mentre es desarma la bici i es transforma la roda en pilota que bota o en una mena de roda Cyr (Pròxima Centauri), que fa la trajectòria per terra o mentre l'aguanta des de l'ei.
Mis alegrías és un cant alegre, optimista, que celebra la seva decisió (sigui encertada, o no) perquè és amb la que ha decidit governar bona part de la seva vida. El treball de Lamajara li dóna la raó. Ha sortit del bucle d'un hàmster en una pista, tot frenant de cop el seu vehicle per pedalar cap a indrets creatius, intuïtivament, amb la satisfacció de notar aire fresc a cada embranzida i la determinació de dirigir-se a un horitzó sempre inabastable, al costat dels companys i no en contra dels seus rivals ("Per què vas deixar d'empènyer quan anaves primer?" "Perquè em feien mal les cames". "Doncs, llavors, has de pedalar més fort perquè als altres els hi fan molt més mal els músculs"). L'únic cop que va guanyar un campionat van dir que no comptava perquè només havien participat els del seu equp de Huelva i ell era el més alt de tots. D'aquella frustració (un punt patètica) en va emergir unes ganes de ballar sol les seves alegries a la seva manera, sense manies ni maillots llampants.
