Moby Dick. Josep Maria Pou

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Josep Maria Pou
Escenografia:
Beatriz San Juan
Vestuari:
Beatriz San Juan
Il·luminació:
Valentin Álvarez
Vídeo:
Miguel Àngel Raió
Producció:
Focus
Sinopsi:

El capità Ahab és un dels grans personatges de la literatura universal. Un ésser que evidencia l'obsessió humana que va més enllà de la raó, capaç de consumir la voluntat i eliminar qualsevol element bondadós de l'ànima.
De Moby Dick s'han realitzat múltiples adaptacions, algunes més properes a l'original que d’altres. Aquest muntatge està inspirat en la solitària figura d'Ahab i la seva lluita contra la balena. I convida l’espectador a fer un viatge a les profunditats de la bogeria d'un home capaç de tot per satisfer la seva obstinació.
Un espectacle total, valent i innovador.

Crítica: Moby Dick. Josep Maria Pou

17/02/2018

Sol davant la balena blanca

per Marc Sabater

Per a la majoria dels espectadors de per aquí, Moby Dick és només una novel·la d’aventures en la que Ahab, el sinistre patró del balener Pequod, persegueix obsessivament la balena blanca que al seu dia li va amputar una cama. Aquesta concepció sigui potser el principal handicap contra el que ha de lluitar la versió de la novel·la de Herman Mellville que Juan Cavestany ha escrit per a l’escena i que Andrés Lima ha bastit al Teatre Goya en un muntatge protagonitzat per Josep M. Pou.

Cavestany ha liquat el text original per convertir-lo en un espectacle de poc més d’una hora en el qual la crònica de la gran cacera queda reduïda al retrat psicològic del seu protagonista i, més específicament, a l’obsessió per l’impossible que porta a aquest personatge literari universal  al que ara anomenaríem un suïcidi estès. El Moby Dick de Cabestany-Lima-Pou és un viatge a l’interior d’Ahab més que un trepidant relat d’aventures i això potser frustri les expectatives dels que hi busquin tots aquells tòpics associats, tradicionalment, al títol en qüestió.

Per sort aquesta eventual circumstància troba remei, ben aviat, en el magnífic treball de Josep M. Pou, que un cop més es fa seu el personatge fins al punt que resulta impossible saber on acaba Ahab i on comença Pou. La seva creació és, altre cop, la demostració d’aquell talent, que només tenen els grandíssims intèrprets i d’aquell magnetisme irracional davant del qual és impossible no rendir-se.

I això, que no es nou, és especialment significatiu en el cas de Moby Dick perquè Pou es queda sol aguantant l’espectacle. Metafòricament i a la pràctica. Ni el text, anodí i artificialment catàrtic; ni l’escenografia, plana i avorridota; ni la direcció, tan transparent que es diria inexistent; ni cap altre ingredient apuntalen de forma efectiva el seu treball. Cal citar, això sí, un consistent Jacob Torres i un excessivament orgànic Oscar Kapoya, que li permeten recuperar momentàniament l’alè per continuar mantenint el to de la proposta.

A Moby Dick molts hi buscaran un relat aventurer i no l’hi trobaran. Per sort es toparan amb Pou i la seva grandíssima interpretació. Que no és poc, però és menys del que es podria esperar atesos els noms del cartell.

Trivial