Mar Monegal és una mestra de la comèdia. Sap posar el picant imprescindible a la vida quotidiana per riure'ns del nostre patetisme i, alhora, qüestionar, l'ordre establert. Sigui en la relació familiar davant d'una malaltia degenerativa (Ramon) o sigui sobre la base de la propietat i les lleis del capitalisme (Monopoli). El text que va guanyar el Torneig de dramatúrgia del 2020, ha arribat a l'escenari de l'Atrium i, altra vegada, l'ha omplert d'un audiovisual fragmentat que dóna aire i manté un diàleg amb les escenes de l'obra. Els dos actors Sara Espígul i Edu Buch són un Pol Mas i Montserrat Casas entranyables, vulnerables, que els abraçaries i els hi perdonaries pagar el peatge per caure al carrer Princesa. (per cert, fins els noms, tenen reminiscències patrimonials; ara que, veient els recursos familiars de la Montse, potser podria tenir Palau de cognom).
El Monopoli va servir perquè l'avi de'n Pol li expliqués els perills del capitalisme. És com entendre quin costat del ganivet és el que talla. La perversitat del joc (que sovint acaba amb empipades que van més enllà del joc de taula) trasbalsa l'ambició, la cobdícia i els desitjos més foscos. De la subhasta al suborn hi ha un pas molt fi. I tots dos, parella inquebrantable que ja han repetit vàries mudances, comproven com tot pot saltar pels aires per una "Carta de Comunitat". Tot i que hi hagi, avui, versions del Monopoli en català, el Pol i la Montse juguen al d'una versió antiga. I Les ordres i les instruccions sonen més xocants, amb el canvi de llengua, com si fos una farsa cómica però, en realitat, permet un contrast molt més nítid entre el dia a dia dels ciutadans anònims i el que imposa el mercat del Poder.
Monegal ha allargat la comèdia (respecte el text de Temporada Alta) incloent-hi un preàmbul sobre com es van conèixer (en un pis d'estudiants, que podria recordar al d'Es pronuncia Camí) i modificant alguns objectius a aconseguir. Guanyar al Monopoli implicarà deslliurar-se d'una part de la mudança, o no. La bateria de tòpics (qui no té un instrument, té una bicicleta o una col·lecció de clauers) reboten divertit a platea, que s'identifica i va sorprenent-se a cada gir. El Monopoli no provoca la maldat dels personatges (en realitat, molt blancs) si no que projecta els seus secrets. I, així com cada volta al Monopoli es cobra el mateix per caixa i costa més caure en els carrers amb cases, es propicia una tamborinada de retrets.
Ricardo Gallardo és l'heroi anònim. Un àcrata en potència amb pantalons curts. El que va trobar l'esperat cromo 404 (error nout found) dels Pannini, amb el que completar la col·lecció. I que, en comptes de persuadir-se pels cants de sirena dels seus companys decideix fugir d'aquest domini pervers. Avui, diuen els protagonistes el Monopoli junior ja no aspira a comprar carrers i propietats (això dels rendistes és d'un altre segle). Guanya el que acumula més likes. De fet, als anys 90, un joc sense massa sort tot i el seu nom (Fortune) va tirar una de les primeres canyes a la recerca de la popularitat: calia aconseguir 60 punts per guanyar la partida i es podria fer amb diferents combinacions entre amor, èxit i diners. 60 punts sona, de totes maneres, a un 6 conformista. La vida de Fortune, com la del Monopoli (com la de la societat del consum d'avui) no aspira a una felicitat absoluta. Aquesta és la trista realitat. Ni el somni més romàntic (una herència caiguda del cel, com la d'Ovelles, una loteria inesperada com a Lo nuestro) permet sortir d'aquest laberint del capital.
