Monroe-Lamarr

informació obra



Dramatúrgia:
Carles Batlle
Direcció:
Sergi Belbel
Intèrprets:
Elisabet Casanovas, Laura Conejero, Eloi Sanchez, David Vert
Sinopsi:

Sergi Belbel dirigeix la trobada entre Hedy Lamarr i Marilyn Monroe que va poder alterar el curs de la Guerra Freda

L’any 1962 es produeix la trobada secreta entre les actrius Marilyn Monroe i Hedy Lamarr, una dona excepcional que també va despuntar com a enginyera gràcies al desenvolupament d’un sistema precursor de la tecnologia wifi actual. Carles Batlle ficcionalitza una trobada entre Hedy Lamarr i Marilyn Monroe que pot alterar el curs de la Guerra Freda.

Després de les mesures preses per la Generalitat de Catalunya respecte a la situació de la COVID-19, el Teatre Nacional de Catalunya suspèn les funcions de Monroe-Lamarr del 19 al 22/11/20.

Crítica: Monroe-Lamarr

27/11/2020

Es pot denunciar el glamur amb més glamur?

per Jordi Bordes

No s'entén. I és una llàstima. Però la boníssima idea de pensar una trobada (que si no real, sí versemblant) entre Hedy Lamarr i Marilyn Monroe en què, en comptes de combatre per ser la reina del ball, pot transcendir la seva intel·ligència cau en un pou sense fons. I costa d'entendre perquè hi ha tots els elements necessaris per esclatar el castell de focs artificial.

Recapitulem. Carles Batlle treu petroli en reivindicar Lamarr com a la inventora (ben demostrable, res de ficció) d'un sistema per fer que els torpedes comunistes errin el tret. Això que ja podia tenir utilitat en la II Guerra Mundial contra els nazis, al 1945, pren cabdal importància pels americans quan es descobreix el pla de míssils russos a la illa caribenya amb el vistiplau de Fidel Castro. Lamarr, doncs, era molt més que aquella morena de la gran pantalla que treia el singlot als homes i que miraven d'imitar les dones. Una trobada íntima, fora de càmera, permetia veure-la amb les seves contradiccions, però sobretot permetria que lluís la seva intel·ligència. Alhora que podia ficcionar la Monroe, desenganyada ja per la sensació d'haver estat utilitzada com a objecte sexual, novament. No se sap com era Marylin, realment; només es pot deduir la seva sensibilitat a partir d'un llibre de records del personatges que apareix en la funció. Era l'oportunitat de mostrar una Marylin amb sabatilles, que se sumés a l'entusiasme dels descobriments de Lamarr. Aquest quadre permetria veure dues dones interessants amb un joc de rèpliques intel·ligents, vives, un punt cíniques, després d'haver tastat l'èxit i de comprendre que aquell pedestal de la bellesa caducava tant ràpid com es marceix un ram de roses.

És incomprensible, doncs, com en comptes de rajar intel·ligència de les dues actriuasses (Laura Conejero i Elisabet Casanovas serveixen molt bé, eficientment, el perfil del personatge que es formula), símplement, s'intueix el seu gust (i coneixement) per la pintura. L'obra té, és cert, el ganxo del thriller: d'entendre les raons de la trobada i altres conseqüències (com el motiu pel qual Monroe regalarà un pis a Los Angeles a Hedy i el seu fill Anthony). Tot i que està molt bé que no abordi frontalment l'ús i abús de les actrius de l'star system, és paradoxal que es vulgui atacar el glamour en una escena contínuament glamurosa. No hi ha ni una sola oportunitat per escórrer el rimmel dels ulls dels personatges. I el públic viu, atònit, una peça tant plana. Que només aguanta la intriga, gràcies a desordenar la cronologia sense advertir-ho als espectadors. Lamarr deuria ser una bomba de personatge i queda, novament, ensenyant el perfil a la càmera (i Conejero té potència com ja va ensenyar en aquell La importància de ser Frank). Casanovas hagués pogut treure la bèstia que porta dins (com s'ha vist en séries com Merlí o la funció Kassandra, per citar dos exemples). Per la seva banda, l'oportunitat que es dona a David Vert és molt limitada així com la del jove Eloi Sánchez. Compleixen mantenint la tensió darrere el vendaval de les dues dones però no són capaços de segellar un dic de contenció en el que topin les contradiccions de les èpiques Lamarr i Monroe.

Un contrapunt ben notable és Una, que just es va estrenar el dia següent a l'Espai Lliure. Tot i que estigui cridat a un públic menys popular, trenca amb el tòpic de la bellesa des de la contradicció d'una actriu de films eròtics, Eva Lyberten. Ella va voler enamorar la càmera des de la llibertat per mostrar-se com una Eva despullada. Sense més restriccions. És quan s'adona què implica aquelles filmacions, què en realitat la cossifiquen que decideix deixar-ho estar. I matar el seu personatge. I ho explica en primera persona als seus 62 anys. No haurà descobert el sistema per desprogramar míssils, però mostra des de la seva sinceritat, una veritable bomba d'honestedat. I que la bellesa és relativa. Igual que l'èxit. Riute'n de la natura morta de'n Renoir.