Montenegro. Comedias Bárbaras

informació obra



Autor:
Ramón María del Valle-Inclán
Direcció:
Ernesto Caballero
Intèrprets:
Fran Antón, Ramón Barea, Ester Bellver, David Boceta, Javier Carramiñana, Bruno Ciordia, Paco Déniz, Silvia Espigado, Marta Gómez, Carmen León, Toni Márquez, Mona Martínez, Rebeca Matellán, Iñaki Rikarte, José Luis Sendarrubias, Edu Soto, Juan Carlos Talavera, Janfri Topera, Alfonso Torregrosa, Yolanda Ulloa, Pepa Zaragoza
Composició musical:
Javier Boble
Ajudant de direcció:
Víctor Velasco
Músics:
Javier Coble, Kepa Osés
Escenografia:
José Luis Raymond
So:
Javier Coble
Il·luminació:
Valentín Álvarez
Companyia:
Centro Dramático Nacional
Dramatúrgia:
Ernesto Caballero
Vestuari:
Rosa García Andújar
Caracterització:
Rosa García Andújar
Vídeo:
Valentín Álvarez
Producció:
Centro Dramático Nacional, companyia convidada
Sinopsi:

Les Comedias bárbaras narren l’esplendor i la decadència d’una nissaga gallega d’altius i despòtics senyors feudals encarnats en la figura de Don Juan Manuel Montenegro. La poderosa paraula de Valle-Inclán retrata l’apogeu i la decadència d’un home que emprèn un viatge expiatori de penediment i redempció fins a immolar-se juntament amb un grup de pidolaires: les veus ardents dels desposseïts confrontades amb les dels hereus, llops degradats d’un llinatge que va renunciar als valors de l’èpica feudal per una cobdícia devastadora, els udols dels quals anuncien una nova era salvatge i banal...

«¡Malditos estamos! Y metidos en un pleito para veinte años.» La trilogia es tanca amb aquesta frase, que l’autor va incorporar després de les primeres edicions, quan el segle vint ja començava a apuntar maneres; un final indecorosament prosaic que esdevé grotesc en agermanar-lo magistralment amb allò que era sublim... Després d’aquest final obscur, retorna la realitat; una realitat estrafolària, desproveïda de la grandesa de les grans epopeies...

Ramón Barea —Premio Nacional de Teatro 2013— protagonitza aquesta versió de les Comedias bárbaras que ha fet el director artístic del Centro Dramático Nacional, Ernesto Caballero, condensant en un sol espectacle les tres peces que formen el cicle de Valle-Inclán, i rebatejant-lo com a Montenegro.


Crítica: Montenegro. Comedias Bárbaras

22/10/2014

Un espectacle irregular i sovint massa efectiste, però també, una bona aportunitat per apropar-se al geni de Valle-Inclán

per Ramon Oliver

Ambiciós  objectiu, el que s’han marcat el Centro Dramático Nacional i el dramaturg i director Ernesto Caballero: intentar resumir en un espectacle de menys de tres hores de durada les tres obres que integren les “Comedias Bárbaras” del torrencial i genial Valle-Inclán, alterant la seva cronologia narrativa i reduint el conjunt a la meitat de la seva durada íntegra, constitueix sens dubte un bon  repte.  I d’aquest repte, Caballero se n’en surt només a mitges; tot i que el conjunt manté la necessària coherència i que la re estructurada dramatúrgia funciona per moments amb força, pel camí es perden masses situacions i personatges  apuntats,  però no ben desenvolupats. I el conjunt, no deixa de desprendre un cert aire de “Reader’s Digest” esperpèntic. Caballero, d’altra banda, comença el seu muntatge amb una empenta  efectiva ( la cavalcada del patriarca Montenegro al ben mig d’una tempesta poblada d’ànimes en pena), però també un xic efectista . I l’acaba en un to lleugerament farragós : l’últim terç de la seva proposta mostra aquella típica contradicció que es produeix quan estàs veient un espectacle que resulta alhora massa curt ( tot allò que s’ha perdut dels textos originals i que, evidentment, pesa com una mancança excessiva) però que es fa també massa llarg. Caballero, tornant al tema dels efectismes, li cedeix un protagonisme desmesurat a la insistent  partitura musical de Javier Coble , s’equivoca de ple pel que fa a un disseny de vestuari que en alguns casos voreja el ridícul , introdueix uns apunt coreogràfics absolutament fora de lloc,  i té dificultats a l’hora de trobar en el seu una mica irregular repartiment  un to interpretatiu homogeni . I malgrat tot, la gaèlica intensitat de les paraules de Valle , la potència d’algunes resolucions escèniques que funcionen convincentment ( com ara , la transformació dels actors en  el bestiar que apareix a l’obra) , o la molt ajustada interpretació que Yolanda Ulloa ( des del meu punt de vista, la millor d’un repartiment presidit per un Ramón Barea de vegades brillant, i de vegades un xic monòton ) ofereix en el massa abreujat  paper de Doña Maria , constitueixen factors més que suficients per recomanar aquest descompensat espectacle. 


Trivial