Mundo obrero

informació obra



Composició musical:
Santiago Auserón
Intèrprets:
Luis Bermejo, Marta Calvó, Pilar Gómez, Alberto San Juan
Escenografia:
Beatriz San Juan
Vestuari:
Beatriz San Juan
Il·luminació:
Raúl Baena
So:
Adrian Foulkes
Producció:
Teatro Español, Teatro del Barrio
Autoria:
Marc Artigau
Direcció:
Raimon Molins
Sinopsi:

Una comèdia musical per narrar l’apogeu i la decadència del moviment obrer a Espanya, tots els canvis viscuts i soferts des dels anys vint del segle passat fins al triomf a les urnes del partit socialista. Segons Alberto San Juan, els millors anys de la història d’una lluita. L’epicentre és el Café Tranquilidad del Paral·lel de Barcelona, punt de reunió d’anarquistes, espies i assassins a sou. Cada setmana es rifava una pistola Star, arma preferida de la gent de la CNT. Amb música de Santiago Auserón, aquest cafè es transformarà en diversos escenaris de la nostra història recent. Es cantaran discursos i les rialles seran bales que donen vida.

Crítica: Mundo obrero

15/06/2019

Un segle al compàs de la veu obrera

per Teresa Ferré

Teatro del Barrio torna al Teatre Lliure per presentar Mundo Obrero, tercer lliurament de l’anàlisi que la companyia ha fet de la història contemporània d’Espanya després de Masacre i El Rey, les dues vistes al mateix espai. 

La base del material escènic continua essent la documentació i un fil conductor que dialoga entre uns protagonistes concrets i un context històrico-polític general que s’expandeix durant aproximadament un segle. En aquest cas l’amor de Pilar i Luis, una parella de classe humil que es transformarà al llarg de diverses generacions, és el batec per mostrar l’evolució de la classe obrera i un clar homenatge als clàssics Carmela i Paulino de José Sanchis Sinisterra.

L’acció comença a la Barcelona prèvia al 1909, en una aula de l’Escola Moderna amb la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia com a catalitzador de la llavor lliurepensadora que creixerà en la parella d’alumnes, i culmina en el Madrid actual durant una mena de somni de foc purificador que ensorra els grans imperis econòmics espanyols. La Rosa de Foc i l’anarquisme protagonitzen el primer terç del segle; el tomb cap al comunisme s’esdevé durant la postguerra a través de les ones de Radio Pirenaica i la veu de Maria Teresa León. L’oposició antifranquista se situa a Madrid en una hilarant assemblea veïnal, mentre que el convuls temps de Transició transcorre a Vitoria amb Fraga de pantalla present per tornar a la capital del regne i donar veu al jovent del 15M. Anhels i decepcions, botxins impunes i víctimes a les cunetes. Felicitat i dol. 

Teatre militant que té com a llenguatge comú la música en les seves manifestacions més populars, del cuplet a la jota, del blues al so més urbà, en una posada en escena de cafè-concert auster, homenatge al mític cau anarquista "La Tranquilidad" del Paral·lel barceloní. Composició de luxe de Santiago Auserón que aconsegueix difondre el missatge polític, tant al més experimentat com al nouvingut al tema. Alberto San Juan és el mestre de cerimònies i qui marca el compàs a la guitarra, mentre Lola Botello llueix veu i bona connexió amb la platea. Menció a banda per a la perfecta entesa de la parella Luis Bermejo, que desplega tot el seu talent des d’una innocència gairebé primitiva, i Pilar Gómez, tan enèrgica en la dansa com ingènua en l’esperança.   

Pel que fa a l’autoria, cal dir que la visió de San Juan sobre la història de l’obrerisme ibèric és, com la música, la que li agrada escoltar. Partint del títol Mundo Obrero, el longeu òrgan de partit del PCE fundat el 1930, es podria esperar un recorregut pel comunisme, però no. La visió de les classes populars i el carrer com a hàbitat de la seva lluita és una tria que resulta respectable per la seva aposta personal.  A nivell historiogràfic beu del mainstream esquerranós, per exemple,  durant la Guerra Civil amb George Orwell i Simone Weill. Oportunitat desaprofitada doncs per a reivindicar altres figures més properes i necessàries, i sobretot si parlem en femení, on s’obvia dones fonamentals com Dolores Ibárruri o Federica Montseny, o l’organització  anarquista Mujeres Libres, on Pilar hi encaixa perfectament. 

Malgrat aquest i altres episodis més qüestionables, com la inclusió del moviment 15M, Mundo Obrero és un espectacle altament recomanable, necessari, crític i que mereix el favor del públic barceloní; ni que sigui només per tot el que significa l’existència d’una formació com Teatro del Barrio.