Del 1909 al 2019 han passat cent anys. Un segle convuls que la ficció històrica creada pel dramaturg, director i actor Alberto de San Juan retrata amb un seguit d'escenes breus en les quals pren protagonisme progressivament la parella formada per Pilar i Luis, que alternen la multitud de personatges i salten de generació en generació, des de l'afany d'alfabetització a l'Escola Moderna creada per Francesc Ferrer i Guàrdia fins a tocar de l'actualitat quan, en un miratge diabòlic i incendiari, els grans imperis espanyols sembla que s'ensorrin.
Alberto de San Juan projecta una mirada tan crítica com lúdica i irònica al passat per entendre el present i qui sap si per predir el futur. Com en anteriors espectacles seus («El Rey», «Recortes», «Autorretrato de un joven capitalista español» o «Ruz-Bárcenas»), tant els botxins com les víctimes són tractats amb afecte, com si formessin part d'un inevitable patrimoni col·lectiu emmarcat en un quadre musical amb peces originals de Santiago Auserón que, durant una hora i mitja, es va deconstruint.
De la pedagogia llibertària de Francesc Ferrer Guàrdia, creador de l'Escola Moderna i afusellat el 1909 a Montjuïc com a cap de turc de la Setmana Tràgica, es passa a la vaga general de La Canadenca del 1919 i la implantació per primera vegada de les vuit hores feineres, la vaga de lloguers caiguts per l'encariment de les rendes, el pistolerisme de la patronal i l'anarquista o el cop d'Estat impulsat a l'ombra per la monarquia borbònica i executat per Primo de Rivera. No hi falten, a tocar dels anys trenta, ni Durruti, ni Simone Weil ni George Orwell ni el parèntesi de llibertat de la República. Guerra enllà, fosses comunes. I, més endavant, amb el blanc i negre del «desarrollismo», les tortures, l'expansionisme oportunista de Fraga Iribarne, les cuetades de Franco o l'ascens i caiguda del rei hereu del franquisme, Joan Carles I, i el paperot del seu successor, Felip VI, en una pretesa monarquia parlamentària.
A ningú no se li escapa que la parella protagonista de «Mundo obrero», PIlar i Luis, recorda aquella altra parella cèlebre de l'obra incombustible de Sanchis Sinisterra, «Ay, Carmela!». Tant Paulino com Luís com Carmela i Pilar transiten per un temps mort. Si aquells es veien enrolats en la pròpia història, aquests es podria dir que l'escriuen, millor dit, la relaten, la viuen, la pateixen, la canten, la sintetitzen i l'analitzen amb una mica de drama i molt d'humor des de la distància del temps.
Els intèrprets Alberto San Juan i Lola Botello tenen els seus moments de força escènica, ell fent apologia del líder, ella trepitjant les taules del Paral·lel de taverna. Però són Luis Bermejo i Pilar Gómez els que fan un esplèndid treball camaleònic dels seus personatges, des de ser infants fills d'immigrats de deu anys a l'Escola Moderna a créixer enamorats, a fer-se anarquistes, assemblearis, utòpics o patriòtics amb l'objectiu inesperat de dimitir de ser obrers. Inútils, els intents que fa en Luis d'enganxar l'auditori amb crits d'«Espanya, Espanya!» després del número de la bandera rojigualda —tractada amb tanta desinhibició com han fet altres humoristes amb l'estelada catalana per exemple— o atrevidament autocrítics quan despullen les virtuts i sobretot els defectes de la política d'assemblea veïnal, resumida en una escena on el principal motiu de discussió és qui neteja la «merda» de qui.
Pilar i Luis, que neixen, creixen, moren i ressusciten diverses vegades durant tot el relat, transiten des del primer objectiu d'aprendre i ser savis a l'objectiu de ser només feliços i ballar a la glòria dels cels. Des d'allà dalt veuen com crema als seus peus l'imperi financer espanyol... Però els queda el consol que només cremen les «coses» i no les persones, ni molt meys les idees. «Mundo obrero», des de la crítica àcida, continua apostant per la utopia. Sembla que la humanitat no acabi mai d'escarmentar. (...)
