La Petita
Malumaluga és una companyia nascuda el 2011 que ha irromput amb força en l’escena
adreçada a la primera infància (de 0 a 3 anys), un target que en els últims
anys ha viscut un autèntic boom. Acaba d’estrenar la seva cinquena producció ‘My
baby is a queen’ al temple català de la dansa: el Mercat de les Flors, i en el
marc del Grec Festival de Barcelona. Una presentació de vertigen que ha superat
amb èxit, malgrat la sensació de “caos organitzat” que els petits han gaudit
immensament.
Després d’una
agradable espera entre cabanes de niu d’ocell i coixins al vestíbul del Mercat,
el públic ha accedit descalç a l’escenari de la sala Maria Aurèlia Capmany per
submergir-se en un univers desbordant d’estímuls. Llums al terra i a les parets
irradiant lluernes i figures calidoscòpies, música techno-rock-chillout al so d’una
guitarra elèctrica, un saxo i un violí, i un moviment físic coreografiat amb
dansa contemporània. I per si això no fos suficient, la companyia convida a la participació
amb unes làmpades i, més tard, seguint amb el retoc de mans i cames l’inconfusible
base del hit ‘We will rock you’ de Queen o sumant-se orquestradament amb la veu
o unes maraques a la melodia instrumental.
La proposta
arrenca pausada, despertant a poc a poc les sensacions del públic. Quan la
sorpresa inicial ja ha estat processada, els petits agafen confiança i surten a
l’escenari per banyar-se en aquest mar d’emocions. Primer els més curiosos i
atrevits, després tots els que poden. I, finalment, l’instant en què voleien
els paperets acaba de convèncer els últims indecisos. Com el confeti de colors
i les bombolles de sabó, és sempre un efecte infal·lible.
Espontanis i
innocents, els menuts envaeixen literalment l’escenari atrets pel magnetisme de
l’acció. Una disbauxa per a ells que es converteix en delit pels pares respectius
i en cert patiment pel públic aliè que veu com la dansa queda relegada a l’atenció
perquè ningú prengui mal. D’aquí el “caos organitzat”. I ens preguntem: Fins a
quin punt busca això la companyia? Seria òptim que, en la breu benvinguda on
demana a tothom que es descalci, detalli també els límits d’interacció. Malgrat
els infants corrent, badant i investigant al seu costat, els ballarins mostren
taules i una gran sensibilitat per continuar el seu gest, sempre tou i delicat.
A prova de nadons.
Davant d’aquesta
tempesta d’ímputs, la història queda una mica desdibuixada, sobretot per l’afany
de parlar d’un tema tan complex com “la diferència” a través dels orígens, la
discapacitat, el gènere i els pensaments. Cadascun d’aquests episodis es clou
amb una coronació que és com una passada d’àngel, un moment de màgia en què tothom
percep que “alguna cosa ha succeït”. Així, potser no s’aprecien totes les capes
d’aquesta peça multidisciplinària que juga amb el Queen-grup musical i el Queen-protagonista
de la diferència, però no hi fa mal, perquè per si mateixa és ja una
experiència sensorial única que culmina l’èxtasi dels petits amb una corona
també per a ells. Marxen ben cofois a casa i, probablement, voldran tornar al
teatre. Bingo!
