My baby is a queen

informació obra



Autoria:
Albert Vilà
Direcció:
Albert Vilà, Pau Carrió
Dramatúrgia:
Albert Vilà
Intèrprets:
Miquel Fiol, Diego Sinniger, Maria Hernando, Eva Vilamitjana, Raquel Gualtero , Guido Lucas
Composició musical:
Jordi Bello
Direcció Musical:
Albert Vilà
Músics:
Asier Suberbiola, Nil Villà
Escenografia:
Paula Bosch
Coreografia:
Eva Vilamitjana
So:
Jordi Bello, Albert Vilà
Vídeo:
Albert Vilà
Producció:
Cristina Roca
Adaptació:
Pau Carrió
Sinopsi:

Figures que ballen. Accions reflectides en el mirall. Músics eteris i invisibles que observen i acompanyen. Miralls en moviment copsen la mirada de qui observa. Què mira, com mira, perquè mira. Les famílies, els intèrprets, els nadons. Com miren? On miren? Perquè miren? Els orígens, la discapacitat, el gènere, els pensaments. Un recorregut per la diferència i per qui i com la mira.

Dels creadors de Bitels per a nadons (Concert tribut a The Beatles), 30 elefants sota un paraiguaNúvols amb nadons i La lluna en un pot. Una aposta d’alt voltatge on el públic és protagonista. Radicalment interactiva, amb un intens contingut i amb quatre ballarins i tres músics a escena.

La Petita Malumaluga és una companyia integrada per ballarins i músics especialitzada en propostes d’arts escèniques per a nadons, la primera infància i les seves famílies. Aposten per projectes creatius respectuosos, llenguatges provocativament no infantilitzats i propostes artísticament contemporànies.


Crítica: My baby is a queen

29/07/2017

Un estimulant “caos organitzat”

per Núria Cañamares

La Petita Malumaluga és una companyia nascuda el 2011 que ha irromput amb força en l’escena adreçada a la primera infància (de 0 a 3 anys), un target que en els últims anys ha viscut un autèntic boom. Acaba d’estrenar la seva cinquena producció ‘My baby is a queen’ al temple català de la dansa: el Mercat de les Flors, i en el marc del Grec Festival de Barcelona. Una presentació de vertigen que ha superat amb èxit, malgrat la sensació de “caos organitzat” que els petits han gaudit immensament.

Després d’una agradable espera entre cabanes de niu d’ocell i coixins al vestíbul del Mercat, el públic ha accedit descalç a l’escenari de la sala Maria Aurèlia Capmany per submergir-se en un univers desbordant d’estímuls. Llums al terra i a les parets irradiant lluernes i figures calidoscòpies, música techno-rock-chillout al so d’una guitarra elèctrica, un saxo i un violí, i un moviment físic coreografiat amb dansa contemporània. I per si això no fos suficient, la companyia convida a la participació amb unes làmpades i, més tard, seguint amb el retoc de mans i cames l’inconfusible base del hit ‘We will rock you’ de Queen o sumant-se orquestradament amb la veu o unes maraques a la melodia instrumental.

La proposta arrenca pausada, despertant a poc a poc les sensacions del públic. Quan la sorpresa inicial ja ha estat processada, els petits agafen confiança i surten a l’escenari per banyar-se en aquest mar d’emocions. Primer els més curiosos i atrevits, després tots els que poden. I, finalment, l’instant en què voleien els paperets acaba de convèncer els últims indecisos. Com el confeti de colors i les bombolles de sabó, és sempre un efecte infal·lible.

Espontanis i innocents, els menuts envaeixen literalment l’escenari atrets pel magnetisme de l’acció. Una disbauxa per a ells que es converteix en delit pels pares respectius i en cert patiment pel públic aliè que veu com la dansa queda relegada a l’atenció perquè ningú prengui mal. D’aquí el “caos organitzat”. I ens preguntem: Fins a quin punt busca això la companyia? Seria òptim que, en la breu benvinguda on demana a tothom que es descalci, detalli també els límits d’interacció. Malgrat els infants corrent, badant i investigant al seu costat, els ballarins mostren taules i una gran sensibilitat per continuar el seu gest, sempre tou i delicat. A prova de nadons.

Davant d’aquesta tempesta d’ímputs, la història queda una mica desdibuixada, sobretot per l’afany de parlar d’un tema tan complex com “la diferència” a través dels orígens, la discapacitat, el gènere i els pensaments. Cadascun d’aquests episodis es clou amb una coronació que és com una passada d’àngel, un moment de màgia en què tothom percep que “alguna cosa ha succeït”. Així, potser no s’aprecien totes les capes d’aquesta peça multidisciplinària que juga amb el Queen-grup musical i el Queen-protagonista de la diferència, però no hi fa mal, perquè per si mateixa és ja una experiència sensorial única que culmina l’èxtasi dels petits amb una corona també per a ells. Marxen ben cofois a casa i, probablement, voldran tornar al teatre. Bingo!