Nada es imposible

informació obra



Autor:
Antonio Díaz
Sinopsi:

"NADA ES IMPOSIBLE", l'espectacle de l'Antonio Díaz - EL MAGO POP, que està triomfant des de la seva estrena el Setembre de 2017 al Teatro Rialto de Madrid, arriba al Teatre Victòria de Barcelona, oferint un viatge a través de l’extraordinari, ple de sorpreses, diversió, sensibilitat, ritme i emoció, en una aventura plena d'il·lusions que confirma que, quan EL MAGO POP surt a escena, res és impossible!

Després de portar la seva màgia a més de 150 països amb els seus programes a DMAX - on va tenir l'honor de poder sorprendre al mateix Stephen Hawking amb un dels seus jocs - i convertir-se en l'il·lusionista més taquiller d'Europa amb el seu anterior espectacle, "LA GRAN ILUSIÓN"Antonio Díaz torna a demostrar la seva inesgotable capacitat per a sorprendre des del primer minut, en aquesta ocasió amb "NADA ES IMPOSIBLE".

Si encara no l'has vist en directe, prepara't per a veure coses increïbles, que et captivaran i t'emocionaran!!

Crítica: Nada es imposible

15/07/2021

Quan fas Mago Pop, ja no hi ha stop

per Jordi Bordes

El Mago Pop deixa el públic aplatanat a la butaca per la seva espectacularitat, per un espai sonor que aclapara pel seu volum i ritme i amb una empatía de noi de Badia que ha triomfat, que tothom celebra. Ara la versió de Nada es imposible que prepara per a Broadway ha incorporat algun número nou (diuen els que van veure l’anterior). Sorprèn perquè ja hi ha sobretítols en anglès en algunes de les seves càpsules audiovisuals.Tanquils, quan parla a públic, ho fa en castellà i català, puntualment.

El MagoPop va comprar el Victòria el jun y del 2019 perquè necessitava un teatre de gran format que pugués disposar-ne àmpliament i poder-lo tenir disponible per als seus grans efectes. Perquè les plataformes des d’on practica l’escapisme són ben visibles però els jocs de màgia queden mil·límetricament amagats. La sorpresa és constant. L’espectacularitat és de grans dimensions i l'entusiasme del públic que coreja, aplaudeix i batega al ritme que vol Antonio Díaz, sembla que estiguin al Camp Nou. L'operació Mago Pop és l'excepciuó que confirma la regla: és, per ara, l'únic exemple de rellançament d'una sala després del canvi de mans (i hi ha casos nefastos com el Teatre Apolo, ara, amb una segona proposta que encara ha de quallar, el Principal i els tancaments de Capitol, Muntaner i Vilella).

Díaz va meravellar, fa un grapat d’anys amb La gran ilusión sempre des de la seva simpatia i habilitat (ara el Mag Lari l’acompanya en aquesta faceta). Era una peça que tenia una història, fent una adaptació del film El show de Truman en clau de màgia i amb les càpsules audovisuals en què apareixien primereses espases del teatre, com ara Josep Maria Pou (que, dilluns, el dia de l’estrena proBroadway no es va voler perdre el xou al Victòria). Allò que perseguia Anthony Blake (No vengas solo; Lo saben todo de ti) en els seus xous de mentalisme (traslladar una història) i que aconsegia amb La gran ilusión s’ha perdut a Nada es imposible a favor de les flamarades de foc, el onfetti i les grans desaparicions (amb grapats d’ajudants…) quer no arriben a fer l’antagònic si no només els i les partenaires més galdosos.

En l’estrena de la versó de Broadway, reivindicava la màgia com a arts escèniques. I aquí és on hi pot haver una discrepància. És evident que l’at de la màgia participa de l’art en viu i de la sorpresa per convidar a una comunió a un públic que, fins i tot, puntualment puja a escena o intervè en el xou responent a les demandes del Mago Pop. Joan Brossa la definia com un art parateatral al costat de les titelles o els estríptis. No és casuaitat que apadrinés Hausson, per exemple. A Nada es imposible Antonio Díaz aconsegueix sorpendre tots els cops que vol. Però no emociona. La seva història (una altra vegada sbre la seva vida d’èxit des dels somnis de quan era un infant) només es trasllada a la màgia d’escapista però no hi ha el gir, o la pregunta que quedi obert i que interroguii l'espectador. NMomés atrapa pensar com aconsegueix els efectes òptics. Els personatges des del vídeo ja sermonegen com uns dalai lama. I sumant-ho a la necessitat d’agradar amb el xou trasllada la potència de la màgia a un univers proper al xarlatà graciós del Central Park. és aclaparador el muntatge i el resultatm, això sí.

El Mago Pop, avui, és xou i les taquilles ho celebren amb unes ocupacions i unes recaptacions dignes de partits del Camp Nou. Però, amb aquesta aposta hi ha deixat perdre el contacte més íntim, personal, emocional. És espectacular incontestablement, i és una llàstima alhora.