La gran ilusión

Teatre

informació obra


Autoria:
Antonio Díaz
Sinopsi:

Després del Show de Truman, una cadena de televisió catalana produeix el segon Reality Show Total de la Història: Magic Life. 

El protagonista és el centre involuntari d'un programa de televisió que retransmet la seva vida 24 hores al dia. Els seus familiars i amics (Josep Maria Pou, Emma Vilarasau...) són actors de prestigi que interpreten un paper en la seva vida. Des de la seva infància, el protagonista sent una gran obsessió pels jocs de mans i tothom li fa creure que és un il·lusionista excepcional. Però la realitat és ben diferent. 

Un dia, per un error de producció, Antonio descobreix la veritat i decideix abandonar Magic Life. Serà llavors, fora del programa, on el protagonista es marqui un objectiu, fer un espectacle per demostrar a tothom que és un gran il·lusionista. Aquest serà l'espectacle La Gran Il·lusió . 

La Gran Il·lusió és el nou espectacle d'Antonio Díaz (Premi Nacional de Màgia) amb el qual el jove il·lusionista es proposa repetir l'èxit del seu espectacle anterior La Sorprenent Història de Mr Snow.


Crítica: La gran ilusión

06/01/2014

Màgia vital

per Jordi Bordes

Antonio Díaz reivindica que la màgia sigui considerada com un art escènic més. Benvingut al club. Certament, la sorpresa que depara la màgia reacciona d'igual manera que un gir dramatúrgic. La diferència és que una obra de teatre parteix d'una trama, una història, un conflicte. I un mag, habitualment, té prou mèrit d'aconseguir que els números de màgia (siguin d'aprop o de gran il·lusió) surtin rodons: entretinguin i meravellin l'espectador. Molts mags, des de Blake, Mag Lari, Tamariz, Màgic Andreu o, ara, Díaz compten amb una empatia molt personal per trobar complicitat amb els espectadors. Hausson, en canvi, es refugia en una mena d'àurea màgica, elegant, amb un punt de sornegueria.

Aquesta identificació entre el protagonista i l'intèrpret genera un equívoc però, sobretot, dificulta traçar una trama. Díaz, però, és llest i se serveix d'un programa de televisió (Magic life) que ve a ser una mena de seqüela de Show de Truman. L'obra en cap moment acabarà de tancar la història, perquè sigui l'espectador el que la tanqui com li sembli, de tornada a casa. Certament, aquesta línia és prou excusa (els números podrien funcionar independentment de la trama) però és una crossa que aporta un cert misteri, un mirall d'incerteses que li senta molt bé a un espectacle de màgia. I l'aparició de Josep Maria Pou, Emma Vilarasau i Joan Daussà són tota una declaració d'intencions. Tot i això, però, el públic no s'arriba a identificar amb els personatges (com no siguin amb els soferts espectadors).

Capítol a part, és el do de Díaz: la seva espontaneitat és tant ràpida com l'habilitat que té a les mans per fer aparéixer i desaparéixer cartes. La peça té un molt bon ritme alternant números en càmera i d'altres a ull nu. Uns amb voluntaris; i altres amb assistents del mag. Si alguns apareixen com a irressolts d'entrada, tots tenen un final feliç. Incomprensible, com és l'art de la màgia. L'humor, tant popular i pròxim, li treu un punt de misteri i d'exclussivitat però el fa més enèrgic, vital. 

Un espectacle molt recomanable per a tot tipus de públic, sempre i quan no pretenguin entendre d'on treu el conill el mag ni tampoc què li aporta de nou per a replantejar-se la vida.