Nerium Park

Teatre

informació obra


Estrena:
Estrena
Autoria:
Josep Maria Miró
Direcció:
Josep Maria Miró
Intèrprets:
Roger Casamajor, Alba Pujol
Escenografia:
Enric Planas
Vestuari:
Albert Pascual
So:
Carles Cors
Producció:
Verins Escènics, Premi Quim Masó 2013
Sinopsi:

En Gerard i la Marta s’han traslladat a una flamant urbanització acabada de construir. Són joves, tenen feina i volen millorar socialment, però no haurà passat ni un mes de la seva arribada quan s’adonen que res és com s’esperaven que seria... L’última obra de Josep Maria Miró, talent a l’alça de l’autoria catalana gràcies a El principi d’Arquimedes, va guanyar l’últim Premi Quim Masó per unanimitat amb aquest thriller social, que és alhora un retrat fidel de la generació criada sota la ideologia del pelotazo urbanístic i la descripció de la superficialitat de les relacions humanes. Miró ens pregunta: quina és la base de les nostres relacions? Som tan materialistes com els altres? Estem preparats per al pitjor?

Crítica: Nerium Park

22/10/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Núria Sàbat

Diria –si no vaig errada– que els thrillers no sovintegen gaire, a l’escenari. I que, quan ho fan, no sempre aconsegueixen crear el clima d’inquietud, neguit o pànic declarat que el gènere reclama i que, per lògica, n’hauríem d’esperar.

Un fort aplaudiment, doncs, per a Josep Maria Miró i tot l’equip que ha fet possible aquest bon muntatge –estrenat a La Planeta i guanyador del darrer premi Quim Masó i del Jaume Vidal i Alcover per a textos teatrals– gràcies al qual, en sortir de la sala, la majoria teníem força clar que a un pis d’una urbanització fantasma, no hi anàvem ni a fer d’okupes.

En Sergi i la Marta –joves, enamorats, amb feina i un bon sou– decideixen fer el que durant molt temps han fet moltes parelles: deixar la ciutat i anar a viure a la natura domesticada; és a dir, prop de la civilització (perquè hi tenen la feina), de la carretera (el desplaçament es fa amb cotxe) i d’algun bosc (per anar-hi a córrer, si pot ser, de bon matí). D’entrada, tot sembla positiu: un pis nou, més gran, amb piscina, de propietat... fins que els pros passen a ser contres i els avantatges, inconvenients.

Miró cabdella un argument engrescador, un clima intrigant i lleugerament misteriós enmig d’una atmosfera cada cop més inhòspita, que descabdella de mica en mica a través de 12 escenes –una per a cada mes de l’any d’aquesta història–, amb les que fragmenta i dosifica la informació, tot introduint-hi aquell petit detall que fa avançar l’acció i ens condueix cap a nous viaranys emocionals. D’aquesta manera, l’aïllament es torna presó i mentre la soledat escanya l’espai i la vida, neix la paranoia.

Però l’autor també sap crear uns personatges contemporanis, propers, i proveir-los d’un caràcter psicològicament prou interessant com per fer-nos creure i descreure allò que veiem o que imaginem veure.

El treball de Roger Casamajor i Alba Pujol és un vibrant estira i arronsa interpretatiu que combina tendresa, por, ira, incomprensió... i que s’aferma visiblement a mesura que la representació avança.

Dibuixada dins un context socioeconòmic actual que li dóna una nova dimensió i l’apropa a una generació filla d’una bombolla (no només immobiliària) que, en esclatar, els ha posat cara a cara amb una realitat molt difícil d’afrontar, Nerium Park ha estat una agradable sorpresa que hauríem de veure en molts altres escenaris.