Night-in-gale. Ana Borrosa

Dansa

informació obra


Companyia:
Ana Borrosa
Sinopsi:

Quatre ballarines semblen surar en l'espai embolicades en elegants vestidures blanques amb encaixos, però els seus guants de rentar plats ens recorden que aquesta és només una falsa representació de la feminitat.

Night-in-gale és una peça de dansa amb format site-specific que parla de la feminitat. De la seva condició de marginalitat i de la seva relació amb la trama i amb els teixits, amb l'ocultació i la transparència. La relació de la dona amb els treballs manuals que fan i desfan contínuament i que, per això, no posseeixen valor productiu. Night-in-gale pretén dotar de cos les projeccions immaterials, aèries, gairebé intangibles i ridículament màgiques amb les quals contínuament es representa la feminitat.

La coreògrafa Ana Borrosa comença la seva trajectòria el 2018, en acabar els estudis de Coreografia i Interpretació a l’Institut del Teatre. La seva primera obra, PINKFISH, ha obtingut el primer premi i el del públic en el XIII Certamen Coreogràfic de Sabadell. A més, la versió de carrer, PINKFISH-take away, va ser seleccionada per formar part del catàleg de la Red A Cielo Abierto 2019 i ha estat guanyadora dels Premis de la Crítica de Catalunya 2019 en la categoria d'Arts de Carrer. Ana Borrosa va ser resident emergent en el Graner-Centre de creació de dansa i arts vives, que coprodueix el site-specific Night-in-gale. Actualment està desenvolupant el seu últim treball titulat Jellyfish, una peça que va ser finalista en el Premi de Dansa de l'IT del 2019 i que forma part d'un díptic juntament amb PINKFISH.

Crítica: Night-in-gale. Ana Borrosa

25/03/2021

Les filles de Bernarda Alba es rebel·len

per Jordi Bordes

Ana Borrosa té una dansa que busca l'enfrontament, és reptadora. Si ja va sorpendre i denunciar el masclisme imperant a Pinkfish (Premi de la Crítica d'Arts del Carrer 2019), ara s'expressa amb guants de rentar plats i una camisa transparent de puntes. Es mouen silencioses (com a Sonoma o Oblivion) com si levitessin en comptes de caminar però en comptes de patir el negre de dol de les filles de Bernarda Alba ho fan amb un blanc revelador i un posat que les allibera. I que torna a qüestionar l'heteropatriarcat, ara des d'una mirada més madura (menys lúdica que els exercicis de natació sincronitzada). Ballant a l'interior d'una antiga fàbrica i amb la remor de telers evoca a l'abús que les dones van patir en les colònies (com recorda El silenci dels telers). El moviment coral és quasi hipnòtic, i parteix d'unes ballarines que miren a públic, amb un posat seriós (intrigant) i que es desplacen contínuament, des del darrera de la cortina (l cortizo de Bernarda Alba a la plaça pública). Ara es veuen capacs d'expressar a qui estimen i per què lluiten.

Ana Borrosa és una de les veus (que caldrà seguir atentament) que ensenya les esquerdes de l'status quo i que, exposant-se aal capdavant, pretén reptar-lo i superar-lo. Arriba el temps en què hi ha d'haver un diàleg molt més horitzontal, integrador, curiós amb la diferència. Caldrà intel·ligència (i humor) per llimar les diferències històriques. Però amb l'honestedat i la capacitat d'exposar idees amb la concepció d'una coreografia tot acaba tenint sentit (per molt abstracta que sigui la dansa, per molt ambigu que sigui el discurs).