Nippon-Koku. Compañía Nacional de Danza

Dansa

informació obra


Companyia:
Compañía Nacional de Danza, dirigida per José Carlos Martínez
Direcció:
Marcos Morau I La Veronal
Coreografia:
Marcos Morau I La Veronal, i la col·laboració dels ballarins de CND
Direcció Musical:
Luis Miguel Cobo
Dramatúrgia:
Pablo Gisbert
Escenografia:
Enric Planas
Vestuari:
David Delfín
Il·luminació:
Albert Faura
Sinopsi:

Marcos Morau, coreògraf de l’ascendent companyia La Veronal, crea una peça per a la CND. La gran companyia estatal dirigida per José Carlos Martínez aposta pel talent emergent dels nostres joves creadors. Nippon-Koku camina entorn la idea de societat i autoritat per posar en dubte allò que som, on som i la naturalesa del nostre comportament dins del joc social del què, volent o sense voler, som absolutament còmplices.

Marcos Morau va crear el 2005 La Veronal, companyia formada per artistes procedents de la dansa, el cinema, la literatura i la fotografia amb qui ha creat diversos espectacles que han obtingut nombrosos premis i els millors elogis de la crítica i el públic. Marcos Morau és artista associat al Mercat de les Flors.

La Compañía Nacional de Danza, fundada el 1979, està actualment dirigida per José Carlos Martínez, ballarí estrella del Ballet de l’Òpera de París, des l’any 2011; el seu projecte és fomentar i difondre l’art de la dansa i el seu repertori en sentit ampli, incloent des del ballet clàssic i neoclàssic als llenguatges coreogràfics contemporanis. Acull tant creació espanyola com internacional, facilitant l’apropament de nous públics i impulsant la seva projecció nacional i internacional en un marc de plena autonomia artística i de creació.

Marcos Morau ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Danza 2013 en la modalitat de creació.

Crítica: Nippon-Koku. Compañía Nacional de Danza

07/03/2014

Marcos Morau centra la potència a la dansa per revelar un poder suïcida

per Jordi Bordes

El Centro Nacional de Danza (CND) se subjuga al moviment kova de La Veronal. El codi no és el missatge però sí la seva forma. Marcos Morau aprofita de l'estructura de la companyia estatal pública de referència per mostrrar uns acabats  molt fins. Tant en el vestuari i l'escenografia (s'ha estalviat de viatjar a colmados de tot a un euro per omplir l'espai) com sobretot, en l'espai sonor. Efectivament, el treball de Luís Miguel Cobo suavitza fins a l'extrem els salts de raccord, els cops musicals. També és cert que, com s'ha transformat la dramatúriga a la veu (en japonès!), la pista que donava el text, entre lúcid i lúdic, la dansa cobra un pes específic notable. Hi ha una narració en la seqüència de les escenes, en el pes que cobra la geisha, o els voluntaris salts al precipici. L'honor ha perdut sentit en un exèrcit que no atén trucades de superiors però que en genera d'altres, probablement variant les ordres. La complexitat està tenyit de bellesa estètica. No només pels moviments coordinats del cos de ball (11 artistes a escena, un luxe per a la dansa d'avui), si no també per un espai construït en perspectiva i que potencia accions centrals pero les complementa amb inesperats reflexes paral·lels. Un treball consistent que alterna la fredor d'un suïcidi, amb la tensió d'una execució. Un poder autoritari que difícilment ningú aprovarà. I, a més un poder caduc, com aquell Japó Imperialista que va atacar Pearl Harbour perquè, en realitat, la força avui s'ha d'imposar des del perdó, l'empatia i l'acord. (I de mostra, la redempció del soldat que li permeten tornar a vestir la seva casaca, que ells mateixa s'havia tret).

Marcos Morau presnet aun treball llarg, exhaust per a ballarins i intens per a espectadors, que potser no és tant divertit com peces anteriors però és que tampoc ho procura. Sí que respira una inquietud que compromet l'acció i també el públic, una actitud de cerca per situar la raó en la contraposició de cada moment entre imattges referents (més o ménys tpòpiques) del Japó amb  el concepte de Poder. El recent Premio Nacional de Danza marca amb pas militar ferm i moviments d'una gamma àmplia d'evolucions el seu trajecte cap a la consolidació internacional, quan encara l'ha de descobrir la Barcelona que l'acull. Paradoxes del poder del món de la comunicació global.