A Siena, l’última creació que
Marcos
Morau
va estrenar amb la seva companyia, La
Veronal, el coreògraf ens situava dins unes sales de museu on
l’acció girava sobre el joc de mirar i de ser observats. Ara, després d’un
seguit d’obres amb noms de paisos
i ciutats i en resposta a un encàrrec de la Compañía
Nacional de Danza,
Morau
fa un gir atrevit i s’endinsa en un univers on el feixisme i la bellesa es
donen la mà.
Per desenvolupar el seu discurs, el coreògraf ens situa en un món
japonès on tradició i contemporaneïtat teixeixen el que esdevindrà un bon
muntatge escènic on, com ja ens té acostumats l’artista, la teatralitat pren
més valor que la part estrictament coreogràfica. Però, això té alguna
importància? És necessari haver de posar etiquetes? Quan el teatre o la dansa
dóna autoria a un moviment? Penso que tant es val si el resultat és un
espectacle que desperta admiració plàstica o revolta emocional, i Nippon-Koku
ho fa, encara que ho aconsegueixi de manera puntual i no pas durant tot el seu
recorregut ja que, en determinats fragments, cau en una reiteració excessiva
que fa que brillants escenes perdin intensitat.
L’acció és situa en un entorn bèl·lic, en la II Guerra Mundial i els
protagonistes de la seva història són personatges de poder que en les seves
venes hi corre un temerari concepte d’autoritat. Una de les seves moltes fons
d’inspiració de Morau
és el dramatug
Yukio
Mishima,
la seva relació amb les idees de feixisme i de bellesa, així com el seu
suïcidi, a la vegada que en el context també s’hi percep un to dramàtic i
patètic que procedeix de la soledat del poderós, de l’aïllament a un món irreal
on ja no hi ha guerra, de viure dins d’una realitat o d’una al·lucinació.
Morau disposa de bons elements per donar forma al seu món
imaginari, i aquests vénen encapçalats pels ballarins de la Compañía
Nacional de Danza,
uns intèrprets d’alt nivell d’entre els quals destaca la japonesa Tamako
Akiyama.
Altres bons ingredients són la partitura original de Luis
Miguel Cobo
i les músiques addicionals, d'entre les quals destaquen Somni d’amor de Liszt que s’escolta a la imatge que fa referència a
Pearl Harbor; The U.S Field
Artellery
March de John Philip
Sousa,
que acompanya l’espectacular escena de la marxa, una de les millors del
muntatge; i l’àrea Ombra mai fu
de Händel
que tanca l’espectacle.
Altres elements que cal citar per la seva notorietat són l’escenografia
d’Enric Planas
i la il·luminació d’Albert Faura, mentre que David Delfín
mereix un punt i a part pel disseny de vestuari, sens dubte una de les guindes
de l’espectacle.
