Nit de reis

informació obra



Intèrprets:
Joan Amargós, Enric Auquer, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Lluís Marquès, Joan Solé, Júlia Truyol
Composició musical:
Arnau Vallvé
Músics:
Arnau Vallvé, Pau Carrió
Escenografia:
Pau Carrió, Sebastià Brosa
Assesor de moviment:
Anna Rubirola
Vestuari:
Silvia Delagneau
Il·luminació:
Raimon Rius
Ajudant de direcció:
Anna Serrano
Autor:
Maria Molins, Bárbara Granados
Sinopsi:

Concebuda com una peça d'entreteniment que tancava el cicle festiu del Nadal, Nit de Reis és considerada una de les comèdies d'estructura més rodona de Shakespeare. La rellegeix amb els seus propis codis Pau Carrió, que ja ha signat versions especialment renovadores i aplaudides de les obres del dramaturg anglès, entre els quals Victòria d'Enric V (basada en Enric IV i Enric V i vista al Grec 2014) o la seva pròpia versió del Hamlet estrenada el 2016. Ara porta a escena la història de dos bessons que naufraguen davant la costa d'Il·líria, on hi ha la cort del duc d'Orsino. La noia, Viola, es farà passar per home i entrarà a treballar, amb el nom de Cesàrio, a la cort del duc. Els embolics causats per aquests canvis de gènere donen peu a una història feta de disbauxa, festa, desconcert, separacions forçades, venjança, burla, ambigüitat, llàgrimes de riure i llàgrimes de tristesa... Ho experimenten uns personatges que, com diu el mateix director del muntatge, "es busquen i no es troben, s’acaricien i s’esgarrapen".

És el nou repte dels joves actors i actrius que integraran en els pròxims tres anys la Kompanyia Lliure i que ara es posen a les ordres de Pau Carrió després d'haver presentat aquesta temporada In memoriam (La quinta del biberó), Revolta de bruixes Moby Dickun viatge pel teatre.

Crítica: Nit de reis

15/09/2017

Una versió juvenil i jovial

per Andreu Sotorra

De versions de «Nit de reis» n'hi ha hagut, n'hi ha i sembla que n'hi haurà per a tots els gustos. D'entre les més recents, se'n troben dues —n'hi ha hagut alguna altra—, que contrasten per les seves dimensions escèniques: la del TNC, el 2010, dirigida per Josep Maria Mestres, i la del Maldà el 2014, dirigida per Adrià Aubert. Les esmento per constatar la capacitat versàtil que té l'obra i el joc que permet, tant si la companyia és més veterana, com era el cas del TNC, com si és més jove, com era el cas d'El Maldà, i com és ara també el cas de La Kompanyia Lliure. La trama és la mateixa, però la mirada i la concepció escènica és el que les diferencia i el que les dota d'una singularitat que fa que «Nit de reis (o el que vulguis)» sigui rebuda pels espectadors com una obra nova... i diferent.

Aquí, Pau Carrió (Barcelona, 1981), autor de la versió i també director, ha posat l'èmfasi en la juguesca romàntica que té l'obra i el to de comèdia d'alguns dels seus personatges. És a dir, ha explotat a fons allò que cadascun dels integrants de La Kompanyia Lliure —i els que s'hi han afegit temporalment per a l'ocasió— podien donar d'ells mateixos. I el recital es converteix en una passarel·la de virtuts escèniques que mostren les aptituds de cadascú.

La música forma part d'aquest èmfasi. I com en anteriors ocasions, és Arnau Vallvé l'encarregat de posar-hi ritme de rock darrere d'un sofisticat cortinatge de neons psicodèlics i de servir alguna intervenció solista a la tarima amb micro d'època, sense ànims de reconvertir l'obra en un musical, malgrat que el mateix Shakespeare sembla que ho intentava quan fa dir al comte Orsino, només engegar: «Si amb música es nodreix l'amor, toqueu!»

La història del germà i germana bessons presumptament nàufrags vesteix una comèdia d'embolics que no necessita portes sinó que en té prou amb la paraula, l'acció interpretativa, el canvi de personalitat de segons quins personatges, la lucidesa de l'embriaguesa d'alguns altres i el cas de “buylling” —tal com ara anomenaríem la broma de la qual es víctima el majordom Malvolio— i que ordeix la serventa Maria per venjar-se del seu cap.

Pau Carrió ha fet una versió juvenil i jovial a la vegada que obliga alguns dels personatges a forçar en to clownesc, i en algun moment histriònic, algunes de les seves intervencions aprofitant, com deia abans, les aptituds de cadascun d'ells.

Vegi's, doncs, la gestualitat i vis còmica de Joan Amargós en el paper de Malvolio; o la picaresca de Quim Àvila, en el paper de Feste, el bufó tatuat; o la trapelleria de Júlia Truyol en el paper de la serventa Maria que parodia amb gest ploraner el melodrama de sobretaula quan es descobreix que els germans bessons Viola i Sebastian –groc panotxa de cabell els dos— es retroben enmig del safareig d'amor pur i de desamor de conveniència.

Però no tot és gresca i disbauxa durant les dues hores i deu minuts de la versió que circula com un Tren de Gran Velocitat entre coreografies, moviment, batalla de ring i música decibèlica perquè hi ha temps per a les fugaces escenes shakesperianes que queden en mansi veu, principalment, dels personatges femenins: el de Viola, la germana bessona que es fa passar per xicot quan arriba a Il·líria (que interpreta Clàudia Benito); el d'Olivia (que interpreta Raquel Ferri), la jove dama noble que porta de corcoll el comte Orsino malgrat que només rep carbasses; i la serventa Maria (en mans de Júlia Truyol i la força adquirida a La Calòrica), que mou els fils de més d'una acció fent ballar molt dels altres personatges al so que ella vol.

No s'ha d'amagar, com és sabut, que «Nit de reis (o el que vulguis)» té un final feliç que aquí es reforça amb una coreografia de ball contemporani amb aires de ball de saló i canvi de parella entre les tres festejadores i els seus enamorats. Una rematada final que consolida la bona conjunció i la brillant harmonia de La Kompanyia Lliure, després d'haver debutat per separat: ells amb «In memoriam. La quinta del biberó», i elles amb «Revolta de bruixes». Se'ls espera de nou, abans d'acabar l'any a «Tres lectures», amb Lluís Pasqual, i a entrants del 2018 amb «El temps que estiguem junts», a partir d'un taller anterior de Pablo Messiez. (...)