No Future Yes

Nous formats

informació obra


Producció:
David Fernández
Vídeo:
David Fernández
Intèrprets:
Maureen López, Sílvia Marsó
Autoria:
Maureen López, Stefan Zweig
Sinopsi:

Aquesta és una peça fallida que porta a enlloc. Després de set anys tocant música al carrer allunyat del teatre, el 2017 David Fernández decideix tornar a escena amb un treball futurista sobre la identitat digital, la tecnologia i el cos que no s’arriba a estrenar, ja que és rebutjat en innombrambles festivals i teatres (“Hi ha gent fent coses molt més sofisticades […]” al·legava el programador MF)
Usant com a teló de fons aquella performance malmesa (un Black Mirror tronat) David, la ballarina Maureen Lopez i el robot P4qui7o, s’endinsaran en un terreny deforme, caòtic i sense límits, posant en risc el futur de la peça que volen tirar endavant i el seu propi.

Crítica: No Future Yes

01/10/2018

Discursos antagònics, per a un venedor d'Ipad

per Jordi Bordes

Estranya combinació aquesta de barrejar els aparells tecnològics amb les parts del cos més íntimes i resguardades. David Fernández i Maureen López sembla que combatin entre presentar un dispositiu teatral nou i provocar ingènuament. És evident que hi ha una àmplia recerca amb el treball amb aparells tecnològics (des de robots a Ipads, que han compaginat les gravacions per construir un univers de pantalles tant insòit com laboriós. Però ells mateixos ja reconeixen que nbo tenen res a dir. Que l'ensopiment no se supera programant aparells. 

L'any passat, es va presentar una peça, amb molta menys pretendió i molta més poètica: Teatronika. Es tracta d'una proposta honesta perquè ja explicaven, d'arrencada, que eren experiments i que buscaven commoure a través de la relació de tres petits robots. Aquest No future Yes de  David Fernández i Maureen López trenca convencions i enganya la lògica. És una peça molt treballada, amb algunes imatges impactants que juga a confondre tapant una part del cos i ensenyant-la a través de la pantalla per, tot seguit, canviar-la, modificant sexes, rostres i procurant que P4qui7o, una aranya robot, prengui protagonisme. La provocació i l’imperatiu també manté un to còmic, insultant, que autodegrada els mateixos intèrprets. Lamentablement, com en altres muntatges tecnològics, la maquinària capa el discurs, la idea per expressar a l’audiència, més que ensenyar què es pot fer amb un Ipad a escena. I això, és feina dels Steve Jobs, de torn...