I és ben cert: no passa cada dia ,que un grapat de creadors i creadores i actors i actrius de prestigi merescut, es reuneixen a un espai escènic emblemàtic i en un moment especialment dramàtic de la nostra realitat escènica , vital, econòmica i social, per tal de donar origen a una proposta tan mancada de nord ( i de sud , i d’est, i d’oest) ,i tan anodina , insípida, i necessitada d’un mínim de direcció i orientació com aquesta. Sí, ja ho sabem: vivim temps marcats per la urgència . Sí, ja ho sabem: vivim temps en els quals el simple fet de poder estar a l’escenari davant d’un públic no virtual – un públic que també assumeix la seva part de risc per ta de participar a la cerimònia- , ja constitueix per si mateix un esdeveniment. Però no ens enganyem: la urgència dels temps, no constitueix en cap cas una carta blanca que eximeix d’exigència creativa als creadors. Si oblidem aquesta exigència, deixem reduït l’acte artístic al simple fet del retrobament. I resulta molt perillós ( ara mateix, però també de cara al nostre futur teatral) assumir que cal situar el retrobament per damunt de la creativitat. Doncs a la proposta que ens presenta Carme Portaceli, es diria que el retrobament vol aconseguir que ens oblidem de l’acte artístic. Lamentablement, el puzle absolutament desorientat que reuneix aquesta proposta , prescindeix ja per començar per complert de la necessitat de presentar els textos seleccionats integrant-los en un determinat context: per posar un simple exemple, si vols ajuntar la seminal i inevitable pesta de Camus amb aquell desolador conte d’hivern que ens va explicar Shakespeare, cal que et molestis en visualitzar els lligams que existeixen entre les dues formes de confinament de les quals ens estan parlant els respectius confinaments visualitzats a les deus obres. No: decididament, amb la tan fàcil com previsible i inevitable fórmula de recordar-nos tots els mals que provoca el neoliberalisme, no en hi ha prou per justificar una proposta que si no hagués gaudit dels beneficis subvencionats d’un festival, difícilment s’hagués pogut representar. Cal tornar a dir-ho: cal - tant a la nova com a la vella normalitat- que allò que passa a l’escenari mereixi ser recolzat no pas pel seu valor simbòlic ( el valor d’una lectura dramatitzada poc assajada en la qual una esforçada coreografia mínima pretén fer-nos oblidar la feblesa de tot plegat) si no per la seva força creativa. I en aquest cas, aquesta sembla més aviat absent.
