No passa cada dia que algú ens necessiti...

Teatre | Dansa

informació obra


Direcció:
Carme Portaceli
Sinopsi:

No passa dia que algú ens necessiti (de fet, no és gens habitual que algú ens necessiti)

El teatre és el contrari de l’aïllament; el teatre és una reunió de gent, una comunitat que es deixa endur per la poesia i que respira i somia plegada. La paraula, avui dia tan desacreditada, ens ha d’unir. I la seva força ens ha de mantenir junts. De moment, ja ha fet pujar a l’escenari alguns grans noms del teatre i de la música que, avui, comparteixen amb el públic una vetllada feta de somnis, de paraules escrites per molts autors i autores que s’han preguntat i han sentit el mateix que nosaltres ara: des de Shakespeare fins a un Daniel Defoe que retrata el pas de la pesta per Londres el 1722; des d’Ibsen fins a un Camús que es pregunta com se salvarà la humanitat de l’absurd existencial, passant per Caryl Churchill; des de Charlotte Brontë fins al dramaturg alemany Roland Schimmelpfennig, que ens parla en un article escrit en confinament sobre un home que tus i alguna cosa més, passant per la polonesa Magda Fertacz, o des d’Isabel Allende fins a Oscar Wilde. Aquestes escriptores i escriptors i molts altres protagonitzen amb les seves reflexions un vespre fet de paraules, però també de música, de la que ahir componia Vivaldi o de la que, avui, canten tres grans veus de la Catalunya amb arrels africanes. I també hi seran les imatges, que, en forma de vídeo, ompliran l’escenari, un espai que els i les artistes, amb mascaretes o respectant la distància preceptiva, ocuparan en tot moment. Hi diran textos, hi cantaran cançons o hi projectaran imatges per recordar-nos com és de necessària la cultura i com de balsàmic pot ser l’efecte que produeix sobre nosaltres en moments difícils. Amb cultura i imaginació, celebrem avui les coses més essencials: som aquí, respirem i, amb tots aquests somnis que compartim, donem vida, un cop més i malgrat tot, al Grec Festival de Barcelona. Beckett ho posa en boca de Vladimir a Tot esperant Godot: “En aquest indret, en aquest moment, la humanitat som nosaltres, ens agradi o no”.

L'espectacle s'emetrà en directe a través de la televisió i de la web de betevé el dia 4 a les 22h. A més, estarà disponible a la carta.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: No passa cada dia que algú ens necessiti...

05/07/2020

No passa cada dia que el caos escènic ho domini tot

per Ramon Oliver

I és ben cert: no passa cada dia ,que un grapat de creadors i creadores i actors i actrius de prestigi merescut, es reuneixen a un espai escènic emblemàtic i en un moment especialment dramàtic de la nostra realitat escènica , vital, econòmica i social, per tal de donar origen a una proposta tan mancada  de nord ( i de sud , i d’est, i d’oest) ,i  tan anodina , insípida, i necessitada d’un mínim  de  direcció i orientació com aquesta. Sí, ja ho sabem: vivim temps marcats per la urgència . Sí, ja ho sabem: vivim temps en els quals el simple fet de poder estar a l’escenari davant d’un públic no virtual – un públic que també assumeix la seva part de risc per ta de participar a la cerimònia- , ja constitueix per si mateix un esdeveniment. Però no ens enganyem: la urgència dels temps, no constitueix en cap cas una carta blanca que eximeix d’exigència creativa als creadors. Si oblidem aquesta exigència, deixem reduït l’acte artístic al simple fet del retrobament. I resulta molt perillós ( ara mateix, però també de cara al nostre futur teatral) assumir que cal situar el retrobament per damunt de la creativitat. Doncs  a la proposta que ens presenta Carme Portaceli, es diria que el retrobament vol aconseguir que ens oblidem de  l’acte artístic. Lamentablement, el puzle absolutament desorientat que reuneix aquesta proposta , prescindeix  ja per començar per complert de la necessitat de presentar els textos seleccionats integrant-los en un determinat context: per posar un simple exemple, si vols ajuntar la seminal i inevitable pesta de Camus amb aquell  desolador conte d’hivern que ens va explicar Shakespeare, cal que et molestis en visualitzar els lligams que existeixen entre les dues formes de confinament de les quals ens estan parlant els respectius confinaments visualitzats a les deus obres. No: decididament, amb la tan fàcil com previsible i inevitable fórmula de recordar-nos tots els mals que provoca el neoliberalisme, no en hi ha prou per justificar una proposta que si no hagués gaudit dels beneficis subvencionats d’un festival, difícilment s’hagués pogut representar. Cal tornar a dir-ho:  cal - tant a la nova com a la vella normalitat- que allò que passa a l’escenari mereixi ser recolzat no pas pel seu valor simbòlic  ( el valor d’una lectura dramatitzada poc assajada en la qual una esforçada coreografia mínima pretén fer-nos oblidar la feblesa de tot plegat)  si no per la seva força creativa. I en aquest cas, aquesta sembla més aviat absent.