Una de les virtuts que tenen les arts escèniques és que són
manifestacions artístiques vives, fet que propicia que cada funció, malgrat
estar subjecte a una partitura, coreografia o un text, sigui diferent depenen de l’estat anímic i
emocional que hi aportin els intèrprets. Per aquest motiu, un concert cap dia
sona igual; com tampoc una coreografia és interpretada de forma idèntica a la
del dia anterior o posterior, o un text comunica el seu contingut amb igual
intensitat de qui el recita. Si qualsevol
manifestació d’aquest art en viu es presenta en un format d’improvisació, és llavors
quan si suma llibertat i es fa més evident que cada funció és única i
irrepetible.
En la seva maduresa, Cesc Gelabert s’ha deixat seduir un cop més per
l’art de la improvisació. Experiència que ja va viure l’any 1984 al Teatre
Regina amb Una setmana d’improvisacions
en la qual participaren artistes de diferents àmbits com Carles Santos i Perico
Pastor; proposta que va repetir, sis anys més tard, en un format diferent i
sota el títol de Un mes a la recerca
d’una obra, al Teatre Lliure de Barcelona.
A la nova proposta Gelabert ha tingut necessitat d’establir poques
estructures coreogràfiques per així abandonar-se a la llibertat d’improvisar. Alhora
que es rendeix al desig de compartir la creació amb uns col·laboradors
habituals de la companyia Gelabert Azzopardi com són Borja Ramos, Conchita Pons
i Lydia Azzopardi. Plegats s’han embrancat
en aixecar un muntatge que desprèn adrenalina, tant pel fet d’haver disposat només
de nou dies per assajar-lo, com per la vitalitat que transmet.
A Nom, interpretat pel mateix
Gelabert i quatre ballarins més,sembla
que no s’hi defineix res alhora que transmet la percepció de què alguna cosa
està passant. És com un joc d’intercanvi
d’energies, d’espais individuals i de com saber buscar la complicitat de la
persona que està a l’altra banda de l’escenari.
Un joc que permet moments còmics com el de fer extravagants ganyotes, o
imatges hipnòtiques com és, per citar-ne una, la que inicia l’espectacle quan
un solemne personatge creua l’escenari i baixa al pati de butaques abillat amb
un original vestuari, d’aires orientals, que fa quasi mal als ulls de tan bonic
i colorit que és. Lydia Azzopardi, junt
amb Paulette Sant Martin, han sabut treure molt partit del fons d’armari que
els ha proporcionat el TNC. La seva imaginació a l’hora de combinar formes,
textures i colors proporcionen moments àlgids i brillants a un muntatge, a un procés
creatiu d’improvisació que cada dia regalarà noves sensacions.
Sensacions i matisos que ens embolcallen i que ens endinsen com a part
d’una proposta engrescadora on la finalitat és més percebre que no pas
comprendre. En aquest apartat molt hi tenen a dir Borja Ramos i Conchita Pons a
través d’uns sons, llums i foscors que generen ambients estimulants i altament suggerents.
Samuel Delvaux, Rober Gómez i Junyi Sun disposen d’un físic i d’uns moviments
diferents que encaixen i dinamitzen aquest puzle orgànic, mentre que Maria Andrés
resulta una molt bona alternativa de gènere. Enmig del grup apareix i
desapareix Cesc Gelabert amb el seu habitual gest sobri i elegant, com
contrapunt del joc de la improvisació.
