Només la fi del món

informació obra



Producció:
La Perla 29
Autor:
Jean-Luc Lagarce
Traducció:
Ramon Vila
Direcció:
Oriol Broggi
Intèrprets:
Muntsa Alcañiz, Clàudia Benito, Màrcia Cisteró, Sergi Torrecilla, David Vert
Il·luminació:
Pep Barcons
Vídeo:
Francesc Isern
So:
Damien Bazin
Ajudant de direcció:
Albert Reverendo
Vestuari:
Marta Pell
Sinopsi:

Després de dotze anys d’absència, un escriptor torna al seu poble natal per anunciar a la seva família que s’està morint. A mesura que el ressentiment reescriu el transcurs de la tarda, els conflictes surten a la llum alimentats pel dubte i la solitud.
Amb poc èxit en vida, Jean-Luc Lagarce (1957-1995) és avui un dels dramaturgs francesos contemporanis més valorats. Al llarg de la seva vida va publicar 25 obres de teatre molt valorades per la crítica. Només la fi del món es va escriure al 1990, el mateix Lagarce vivia en aquells moments l’anunci de la seva pròpia mort als trenta-quatre anys. El 2008 la Comédie – Française va afegir l’obra al seu repertori. Va guanyar el premi Molière 2008 al millor espectacle en un teatre nacional.

Crítica: Només la fi del món

21/02/2020

El dolor d'un mateix ofegat pel dolor dels altres

per Andreu Sotorra

És obvi dir que hi ha obres que són només obres d'intèrprets, però aquesta n'és una i cal remarcar-ho. Ells, dos actors, i elles, tres actrius, i les paraules de l'autor, Jean-Luc Lagarce (Héricourt, Alt Saona, Borgonya, Franc Comtat, França, 1957 - París, 1995), mort de sida en plena joventut, després de ser-ne diagnosticat el 1988, poc reconegut com a dramaturg en vida, a pesar que també va alternar la seva faceta d'autoria amb la d'actor i director, però molt reivindicat i valorat després de la seva mort, sobretot amb l'obra «Juste la fin du monde (Només la fi del món)», una mena d'obra-testament que en el fons protagonitza ell mateix, estesa en teatre a una quinzena llarga de llengües i adaptada també al cinema el 2016 pel director Xavier Dolan (actualment encara disponible a Filmin en V.O.S.C), amb Gaspard Ulliel, Marion Cotillard, Vincent Cassel, Lea Seydoux i Nathalie Baye, que van rebre el premi del Jurat de Canes.

Cinc personatges que representen cinc membres d'una família esberlada: Louis, el protagonista i alter ego de l'autor, a tocar dels 34 anys, que torna a casa en un poble francès dels afores, després de dotze anys sense posar-hi els peus, amb la intenció d'explicar que té una malaltia i que s'ha de morir. Dic “amb la intenció” perquè el seu desig no s'acabarà de fer realitat. Al seu voltant, la mare, reclosa en el miratge idíl·lic del passat i les festes de diumenge amb les criatures; el germà mitjà, marcat per l'absència durant anys del gran; la germana petita que somnia en un futur diferent i a qui pràcticament no ha vist créixer; i la cunyada, que no coneix i de qui no en sap res, tant d'ella com de les criatures, un nebot i una neboda que han vingut darrera, ella ja té vuit anys.

Deia que «Només la fi del món» és una obra d'intèrprets. I és així perquè el discurs és com una roda que gira sempre en la mateixa direcció i que a vegades es repeteix amb diàlegs sense diàleg i amb una clara intenció en aquesta posada en escena que dirigeix Oriol Broggi de remarcar l'angoixa que regna sobre tots cinc personatges i l'enuig de la trobada inesperada —aparentment sense motiu— després de tants anys d'absència.

Per això l'obra acaba sent com una travessa d'obstacles plena de silencis, que acaben dient a vegades més del que podrien dir en paraules. I en aquesta cursa d'obstacles, cadascun dels personatges té el repte de superar les tanques que el relat li posa al davant sense fer-ne caure cap, ja sigui amb breus intervencions i, sobretot i especialment, quan s'enfronten a “solos” que es converteixen en monòlegs amb una càrrega emocional i poètica que acaba esclatant com en una partitura musical.

En aquest recorregut hi ha la descàrrega de l'angoixa que porta fins a la casa de la infància i la joventut el mateix Louis, interpretat per l'actor David Vert amb la serenor que imposa la fi inevitable que anuncia ell mateix als espectadors i que el porta al “capdavall del món”. I hi ha també la dels dos germans, Antoine, el mitjà, interpretat per Sergi Torrecilla, amb potència per perfilar l'odi que sent per no haver tingut el germà a prop, contra la família i també contra tot el món; Suzanne, la germana petita, amb una intervenció en solitari davant de Louis, interpretada per Clàudia Benito, amb una força evocadora no només de la paraula sinó també del gest i el llenguatge expressiu; Catherine, la cunyada, personatge que dibuixa, com si estigués al marge de tot, l'actriu Màrcia Cisteró; i la Mare, gairebé com si la seva presència hi fos imposada, com un fantasma del passat, que interpreta Muntsa Alcañiz.

L'obra «Només la fi del món» exigeix bona disposició per part dels espectadors perquè el remolí de les paraules se'ls poden emportar de tant en tant lluny de l'escena de sorra, una catifa central, una cadira de braços, una calaixera polsosa i un mirall amb ombres de baf, tot cobert per teles embrutides pel pas del temps que van destapant a poc a poc els vells mobles, al llarg de l'hora i tres quarts de la trama.

La garantia és triple: el repartiment dels cinc intèrprets configura una simfonia perfecta; la dicció de tots ells és impecable, qüestió essencial pel tipus d'obra que planteja l'autor; la versió catalana de Ramon Vila —habitual membre de la companyia sobretot com actor— sona com si fos original, tot i que hi hagi només un estrany i fugaç tractament de “vostè” de Louis amb Caherine, la cunyada, influït o deixat així expressament per fer notar l'escrupolós costum francès, tan al·lèrgic al “tu” ni que sigui en relacions familiars mentre no es trenca la barrera de la confiança.

Oriol Broggi, des de la direcció, ha fet que el retorn del “fill pròdig” es manifesti durant tota la trama. L'obra té alguna cosa de rerefons místic. Potser per això el cartell, amb mà gràfica final de Carla Vilaró, s'ha basat en un autoretrat del 1910, de l'austríac expressionista Egon Schiele, considerat un pintor envoltat també d'una aura de misticisme. La mirada d'Oriol Broggi no té res a veure amb la que hi va fer el director Roberto Romei el 2003, al Teatre Tantarantana, a partir d'una versió de Jaume Melendres. I tampoc no s'ha emmirallat en la recent adaptació cinematogràfica de Xavier Dolan, molt onírica pel que fa a imatges i menys angoixant pel que fa als personatges. Louis —costa no dir-li Jean-Luc!—, en aquesta versió, s'adreça als espectadors sense amagar el que ha vingut a fer i a dir ("als 34 anys em moriré”) i es planta davant d'algun dels altres personatges només per escoltar-los sense dir res, com passa amb el seu germà Antoine i la seva germana Suzanne, en el seus abrandats discursos.

Però davant del teló d'acer que el llarg temps d'absència ha marcat entre ell i la família, la confessió anunciada als espectadors des del primer moment no arriba als altres perquè Jean-Luc és fa receptor de les ferides que tots ells arrosseguen: la germana petita no es vol quedar al poble; el germà mitjà té una feina rutinària i no ha trobat l'amor en la seva dona Catherine; la Mare viu en un núvol imaginari del passat; i Catherine, la cunyada, s'ha fet insensible a la falta d'amor que persegueix la família. I és que sovint el dolor amagat que arrossega un mateix acaba sent ofegat pel dolor a cor obert que mostren els altres. (...)