Només la fi del món

informació obra



Producció:
La Perla 29
Autor:
Jean-Luc Lagarce
Traducció:
Ramon Vila
Direcció:
Oriol Broggi
Intèrprets:
Muntsa Alcañiz, Clàudia Benito, Màrcia Cisteró, Sergi Torrecilla, David Vert
Il·luminació:
Pep Barcons
Vídeo:
Francesc Isern
So:
Damien Bazin
Ajudant de direcció:
Albert Reverendo
Vestuari:
Marta Pell
Sinopsi:

Després de dotze anys d’absència, un escriptor torna al seu poble natal per anunciar a la seva família que s’està morint. A mesura que el ressentiment reescriu el transcurs de la tarda, els conflictes surten a la llum alimentats pel dubte i la solitud.
Amb poc èxit en vida, Jean-Luc Lagarce (1957-1995) és avui un dels dramaturgs francesos contemporanis més valorats. Al llarg de la seva vida va publicar 25 obres de teatre molt valorades per la crítica. Només la fi del món es va escriure al 1990, el mateix Lagarce vivia en aquells moments l’anunci de la seva pròpia mort als trenta-quatre anys. El 2008 la Comédie – Française va afegir l’obra al seu repertori. Va guanyar el premi Molière 2008 al millor espectacle en un teatre nacional.

Crítica: Només la fi del món

27/02/2020

Una veu estranya

per Núria Sàbat

Jean-Luc Lagarce va néixer el 1957 i va morir el 1995. Només tenia 38 anys i en feia quatre que convivia amb la mort. Sabia, com també ho sap el protagonista de la seva obra, que es moriria aviat. I això és el que ens diu en Louis, escriptor com ell, tan bon punt es planta al nostre davant. Després de dotze anys de ser-ne fora, ha decidit tornar a la casa familiar. Massa temps sense veure’s. Massa silenci i, potser, massa ressentiment. Cal que ho sàpiguen, però no sempre es troben les paraules adients per explicar sense ferir tot allò que hi ha al dedins. I es parla, buscant els mots concrets, repetint cada frase un cop i un altre, com si la precisió semàntica pogués aconseguir unir sensacions, records o intencions mai expressades, o s’esclata empès per la ràbia i el dolor.

Hi ha, també, la por. La que tenalla la veu d’un Louis impassible –perfectament encaixat en David Vert– de sentir-se responsable de tot i de tothom, tot i sabent que no li pertany; com la que mou l’Antoine –gran Sergi Torrecillas– i el fa reaccionar violentament; la de la Suzanne de no sentir el desitjat afecte i suport del germà gran –expressiva i emotiva Clàudia Benito–; la de la mare d’estar i sentir-se sola –Muntsa Alcañiz–, o la  de la cunyada de no poder o saber alleugerir el patiment del marit –Marcia Cisteró, tan efectiva com sempre i a qui cal agrair una vocalització envejable.

El text de Lagarce –un dramaturg actualment representat i reconegut a la seva França natal– sorprèn per l’ús d’un llenguatge intel·ligible i escollit que paradoxalment denota la dificultat de recompondre i expressar verbalment fets, emocions i sentiments que el temps i les pròpies circumstàncies han fet particulars de cadascú. Les fronteres entre diàleg i monòleg s’esborren i sorgeix una mena de conversa entre els personatges que remet als dos conceptes sense donar-se’n cap del tot. Aquesta comunicació pot causar en l’espectador una sensació d’estranyesa, però el treball de tots i cadascun dels intèrprets és, en aquest sentit, impecable ja que esdevé una imatge “lingüística” de les relacions entre ells.

A Oriol Broggi sempre li han agradat els reptes. I Només la fi del món n’és un de nou, perquè la seva proposta –nua, sense escenografia, amb vestuari de carrer, amb poques accions i gairebé sense intriga– està bàsicament al servei de la paraula. Potser no serà del gust de tothom, però sí –i molt– dels qui gaudeixen escoltant les paraules, els silencis i el xiuxiueig de la veu tendra, serena, de la Suzanne al piano que clou dolçament la funció.