Sento una especial feblesa per aquesta esplèndida obra de Jean-Luc Lagarce des que Roberto Romei me l’ha va fer descobrir a l’escenari del Tantarantana. D’aquell primer muntatge n’han passat un grapat d’anys, però en recordo encara – a banda la potència feridora del text de Lagarce- la mirada abismal dels immensos ulls d’Albert Triola encarnant aquesta mena d’alter ego del propi autor que és el personatge central de l’obra. I també, la forma gairebé expressionista ( com a mínim, aquesta és la imatge deformada pel temps que m’arriba a la memòria) que Romei imprimia a la resta del repartiment, i al mateix espai escènic de la representació.
Després, molt després , va venir la pel·lícula filmada per aquest “enfant terrible” del cinema quebequès ( tot i que com està a punt de complir els 31, l’etiqueta ja potser no li escau) que és Xavier Dolan. Una pel·lícula que malgrat guanyar (entre d’altres guardons internacionals) el Grand Prix del Festival de Canes 2016, va ser rebuda amb oberta – i crec que injustificada- hostilitat per una gran part de la crítica (potser perquè Dolan s’ha guanyat la fama de ser un talent tirant a narcisista? ) . Però que a mi, em va enxampar també de forma molt notable. L’arriscada opció de Dolan passava per fer del primer pla sempre al llindar de la crisis nerviosa l’eix central de la posada en escena. I diria que aquesta forma de posar la càmera a pocs centímetres del rostre de l’actor o l’actriu, li devia molt a la devoció absolutament compartida per mi que Dolan professa al cinema de Bergman en general, i a “Crits i murmuris” ( un dels cims absoluts de la història del cinema) en particular. I si heu vist aquella joia, recordareu perfectament que pocs cops la càmera ha arribat tan lluny a l’hora d’enregistrar el dolor d’una agonia letal, o la no menys dolorosa placidesa d’aquell moment fugaç en el qual la persona que s’està morint ( en aquest cas, una de les també força txhèkovianes germanes del film) , sent que encara pot gaudir per un instant de la bellesa de la vida, de la tendresa de les emocions. Tornant a Lagarce, Dolan s’enganxava tota l’estona a la cara d’aquests personatges que l’autor – que se sabia ell mateix condemnat a una pròxima mort per culpa de la SIDA - va crear prenent molt probablement com a model les persones que formaven part del seu cercle familiar més proper ( que potser, en segons quin sentit, era també el més llunyà ) . I aquesta extrema proximitat física li servia com a excel·lent instrument per assenyalar alhora la tremenda distància comunicativa que existeix en el grup familiar retratar per Lagarce; aquest grup familiar al qual torna en Louis després de 12 anys de separació per tal d’anunciar-li que s’està morint, que la proximitat de la mort s’ha convertit ja en el malson que el desperta cada nit abocat a l’angoixa.
Doncs ara el grup familiar s’ha instal·lat a la Biblioteca de Catalunya, i porta l’inconfusible segell de La Perla 29 i d’Oriol Broggi. I – com passa amb els textos veritablement grans que admeten les més variades mirades -, el que ens ofereix Broggi i el seu grapat de fantàstics intèrprets, se’n serveix de mitjans radicalment diferents als utilitzats per Romei o Dolan, per tal de transmetre aquella mateixa aclaparadora fam de comunicació i absoluta incapacitat de comunicar-se que captaven també les anteriors versions del text que conec.
Curiosament, Broggi fa gairebé tot el contrari del que feia Dolan, per posar com exemple la pel·lícula que, si no heu vist, us aconsello recuperar ràpidament . Broggi s’apropa a l’obra buidant-la al màxim de clímax dramàtic . I remarcant així encara més fins a quin punt el psicodrama íntim de Lagarce es troba just a la banda oposada d’allò que acostumem a trobar a un escenari o a una pantalla quan ens espera un psicodrama de retrobament familiar. Lagarce polvoritza en aquest sentit les convencions sovint amb rerefons naturalista que marquen el ritme d’aquestes trobades, i que acaben desembocant en l’eclosió catàrtica seguida del seu punt de relaxació emocional. Per contra, en aquesta fugaç trobada que es produeix tot just quan la fi del món és a tocar, poden haver-hi els seus moments de pujada de tensió, però no hi ha mai la possibilitat de la catarsi. De la mateixa manera que, en realitat, ni quan els personatges parlen l’un amb l’altre, hi ha de debò cap mena de diàleg. De vegades, els monòlegs fingeixen no ser-ho, com ara quan una cunyada desconeguda ( la sempre excel·lent Màrcia Cisteró ) amb masses ferides obertes que resten en silenci, intenta clear vincles explicant perquè els seus fills es diuen com es diuen . O quan una mare ( la millor Muntsa Alcañiz d’aquests darrers anys) intenta fer us d’una autoritat maternal perduda fa ja molt de temps . En d’altres moments ( Claudia Benito en disposa d’un que resulta ben lluït) s’imposa la veu única que reclama respostes però sap perfectament que no en rebrà cap i ajusta la seva demanda impossible a aquesta certesa inqüestionable. I també potser que la ràbia fraternal (expressada amb molta força per Sergi Torrecilla) , la queixa de qui viu permanent assentat en la demanda del desgreuge, pugi de tant en tant el to de veu per recordar-li al grup que això seu també és dolor, encara que no resulti tan vistós com el del visitant. Però en qualsevol cas, seguirem movent-nos al voltant d’aquella mena de monòleg construït amb paraules repetides i frases mig fetes que de vegades et porten a pensar en el teatre del gran Koltès, un altre dels grans cadàvers precoços que la SIDA se’n va emportar a bans de finalitzar el segle XX.
Broggi - que en alguns espectacles permet que el seu talent es lliuri excessivament a la sobrecàrrega d’elements sonors , musicals i/o textuals- , opta aquí per a una austeritat que potser per alguns espectadors resulti alhora excessiva. Però que des de la meva admiració pel text de Lagarce, em sembra absolutament adient. I absolutament ajustada al que demanda l’obra, a l’hora de fer sortir cap a la superfície les corrents latents que s’agiten de forma constant entre aquestes paraules, sense remarcar-les mai. I fent un us òptim del silenci, i del fràgil moviment pausat i pautat capaç de convertir l’avanç d’un cortinatge en una metàfora dels murs que s’aixequen entre els integrants d’aquest grup familiar . Dins però sempre fora d’ell, en Louis guarda el seu secret letal. I en Louis li permet a David Vert oferir una de les més grans interpretacions que li recordo. També ell, des de la sobrietat controlada d’un espectacle al qual cal entrar-hi amb la disposició que requereix compartir dues hores amb aquella mena de dolor arrelat que rebutja cap mena d’exhibicionisme. I que tampoc no precisa d’explicacions: les ferides que arrossega aquest grup provenen d’una sedimentació que va més enllà del moment traumàtic. Potser per això mateix, s’han convertit ja en incurables.
