Només la fi del món

informació obra



Producció:
La Perla 29
Autor:
Jean-Luc Lagarce
Traducció:
Ramon Vila
Direcció:
Oriol Broggi
Intèrprets:
Muntsa Alcañiz, Clàudia Benito, Màrcia Cisteró, Sergi Torrecilla, David Vert
Il·luminació:
Pep Barcons
Vídeo:
Francesc Isern
So:
Damien Bazin
Ajudant de direcció:
Albert Reverendo
Vestuari:
Marta Pell
Sinopsi:

Després de dotze anys d’absència, un escriptor torna al seu poble natal per anunciar a la seva família que s’està morint. A mesura que el ressentiment reescriu el transcurs de la tarda, els conflictes surten a la llum alimentats pel dubte i la solitud.
Amb poc èxit en vida, Jean-Luc Lagarce (1957-1995) és avui un dels dramaturgs francesos contemporanis més valorats. Al llarg de la seva vida va publicar 25 obres de teatre molt valorades per la crítica. Només la fi del món es va escriure al 1990, el mateix Lagarce vivia en aquells moments l’anunci de la seva pròpia mort als trenta-quatre anys. El 2008 la Comédie – Française va afegir l’obra al seu repertori. Va guanyar el premi Molière 2008 al millor espectacle en un teatre nacional.

Crítica: Només la fi del món

25/03/2020

Una incomoditat coneguda

per Jordi Bordes

Jean Luc Lagarce, probablement, plantejava un teatre per visibilitzar els personatges arraconats i solitaris, com aquell implacable Bernard-Marie Koltès d'En la solitud dels camps de cotó. Aquest Només la fi del món revela, amb una profunda intimitat, la soledat del protagonista; en realitat, la incapacitat d’estimar-se entre els germans d’una família d’un poble de províncies. El que haurien de ser abraçades, es converteixen en retrets. L’ombra del pare (el fill gran va marxar arran de la seva mort) encara plana sobre aquella relació, estroncada, uns anys enrere. I aquell escriptor, aparentment personatge d’èxit que és popular per les seves novel·les, es mostra apàtic, incapaç de fer-se entendre. Li cauen a sobre tots els retrets que els germans havien anat podrint de la seva ànima. La mare, distant, evita parlar del present; prefereix refugiar-se en un passat. I la dona del germà, la mirada externa, prova d’entendre i és capaç de percebre la raó de la tornada però no ho vol expressar. El fill que apuntava maneres, certament, triomfa i venç a tots un catedràtics de Txèkhov (L’oncle Vània) i Ibsen (Hedda Gabler) però és incapaç d’empatitzar amb la seva família abandonada. Probablement ni ell mateix sap perquè ha volgut tornar. Quan s’ha estat anys trencant els fils possibles de connexió.

Oriol Broggi signa una direcció molt austera. En què, en prou feines, es representa. Més aviat, només es diu. Però des d’una profunditat que corprèn. Com a l’adaptació de Solitud, al TNC, d’Alícia Gorina. El cop de canell de la direcció de Broggi és mínim però eficaç. La terra (i una catifa) han apartat la sorra (sí que continua el llençol però té molt més pes dramatúrgic la fisicitat de la porta. Els actors són personatges que diuen el text. Que escolten les rèpliques dels altres. Amb una atenció magnètica. No cal cap trencament amb el quadre (per doblar, compartir papers). I quan l’actor es dirigeix al públic ho fa dins del seu personatge, sense presentar-se com un actor en una situació anticonvencional (L’orfe del Clan dels Zhao, per exemple). L’obra és dura. Sobretot el dia que vam poder anar a veure (el primer en què només es permetia el terç de la sala). Però els actors van saber mantenir la tensió, dirigint-se als espectadors i deixant que el drama es desenvolupés amb tota la seva intensitat.

L’esclat final (que es podria imaginar del jove que ha tornat a la casa familiar per dir-los que s’està morint) és dels tres actors: Marc Torrecillas, el germà que se sent sempre menystingut pel talent de l’hereu, David Vert l’autor que torna a agafar el tren i Clàudia Benito que destapa la seva veu i un piano, que esgarrapa carinyosament l’ànima.