Solitud

informació obra



Autor:
Víctor Català (Caterina Albert)
Direcció:
Alícia Gorina
Dramatúrgia:
Albert Arribas
Intèrprets:
Pepo Blasco , Ona Grau,, Oriol Guinart, Pol López, Laura Luna, Adriana Parra,, Maria Ribera, Adrià Salazar, Pau Vinyals
Escenografia:
Silvia Delagneau
Vestuari:
Bàrbara Glaenzel
So:
Igor Pinto
Ajudant de direcció:
Marta Tirado
Sinopsi:

«Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells»... L'inici de l'obra més coneguda de Víctor Català és una invitació a capbussar-se en la fascinant riquesa literària de Solitud, i en prefigura alguns temes: el paisatge com a vocabulari per expressar l'existència, l'animalitat enfront de l'evolució cultural i tècnica, o el temps com a geografia humana.

Amb la seva gran novel·la muntanyenca, Caterina Albert va alçar la veu d’un dels personatges femenins més apassionants que han nascut dins la literatura catalana. Un periple d’una enorme intensitat vital, marcat per la magnètica descoberta del desig, el cru aprenentatge de la soledat i la lúcida comprensió dels dolors que pesen sobre el món.

Crítica: Solitud

08/03/2020

Torrentera d'emocions congelades

per Jordi Bordes

La directora Alícia Gorina ha destapat la seva vessant mística. Si abans hi havia una notable mirada lúdica com a Watching... Peeping Tom i In wonderland ara s’ha deixat enamorar per la catedral de les paraules i les imatges rurals de Caterina Albert (que utilitzava de pseudònim Víctor Català). Aquesta novel·la no reflexa la duresa i buidor de Blasted. La novel·lista trasllada al paper un drama carregat de simbolismes. I Gorina li dóna una segona volta a la truita. D’entrada, tot i que els personatges dialoguin, prefereix mantenir la distància entre l’actor i el seu personatge. Que els habita però no els interpreta (fins al clímax final). Aquesta estranyesa se suma, a la primera part, en un escenari que es va construint, mecànicament i en silenci mentre s’assenten les bases del drama. La construcció atorga el moviment preciós però despista de la trama. Un joc que recorda a la proposta d'Albert Arribas (aquí fa de dramaturgista) de Sala de miralls. Potser Solitud és una obra mot llegida pels instituts, però cal vigilar no perdre passada perquè amb la llengua ben arcaica i els matisos constants de l’obra perilla la seva comprensió.

Gorina signa un teatre postdramàtic. Que ja ha superat la interpretació psicològica del personatge. Prefereix que siguin actors que diguin el text i que sigui l’espectador el que vagi extraient conclusions, recol·locant l’escena, el quadre, e punt de vista. Si és possible en peces de petit format, la dimensió d’aquesta Solitud ho fa més complexe. Tot i així, el treball minuciós, el respecte per la paraula (que sovint narra l’acció però no la interpreta) l’austeritat dels moviments manté un inaterès magnètic. L'ermita de Sant Ponç es va vestint a mesura que es narra el plantejament i el nus de la trama. Mila és una dona, que lluita per ser feliç però que no troba motius pel descans i el gaudi. Només quan convesa amb el pastor (una mena d'àngel que ha après de les rondalles misterioses i de la intel·ligència popular, tot observant la Natura) que és la viva imatge del Manelic de Terra baixa. Però Albert dóna la violencia a l'ànima (un personatge estrany, una mena de diable perdut que evocarà a Rodoreda aquells éssers estranys de La mort i la primavera) i la bondat al pastor. I no permet que s'alliberin junts (com a Terra baixa), si no que és només ella la que, després d'una situació traumàtica (pràcticament l'única que es representa a escena) decideixi marxar, sense pensar en res més que en la seva supervivència física i moral.

L'adaptació de la novel·la per part de Gorina és molt coherent en el seu univers escènic. I aporta una força final inqüestionable. Com quan arriba el moment del desglaç i les torrenteres arrosseguen avall tot allò que troben. Té un cert aire a un teatre psicològic, com aquella versió de Carlota Subirós de Sol solet. Hi ha una fredor que manté la distància entre el públic i la situació però, puntualment, obra l'aixeta a raig de l'emoció per desarmar l'espectador. O tendres, com la rondalla explicada a cau d'orella enmig de l'escena en l'entreacte. I Caterina Albert, amb uns finals poderosos (com ara, el de la versió actual de La infanticida) casa molt bé amb aquesta voluntat de controlar el ritme, la intensitat. La Natura accepta els controls de la humanitat (com els rius que van a parar als pantans). Però, puntualment, en un moment d'excepcionalitat, demostra que la força simbòlica no s'atura per cap imposició humana.