Alícia Gorina ha volgut adaptar, sense trair-lo, un clàssic sovint relegat a lectures escolars o acadèmiques. L'exhibició de Solitud, que es va estrenar el març passat, va quedar interrompuda per la pandèmia. El TNC torna a programar aquest espectacle fins al 3 de gener de 2021.
Bernat Puigtobella assenyalava al seu Bitllet d'estrena que la directora pren partit per la narració i fa una aposta radical per la recitació del text. Al seu torn, Oriol Puig Taulé incidia en l'exigència d'aquesta proposta freda, sense concessions, que demana del públic una recepció activa. Alícia Gorina no vol escamotejar-nos la puixança narrativa de la novel·la original, ni tampoc les descripcions del paisatge i del paisanatge, que inclou a manera d'acotacions per tal de posar en relleu el geni creador de Caterina Albert —pintora, a més d'escriptora—. La dramatúrgia d'Albert Arribas, del tot fidel a la riquesa dialectal i a la ufanor lèxica de l'original, es combina amb el potent llenguatge escènic de Gorina, de filiació postdramàtica, i amb l'escenografia —vertebradora i sempre en construcció— de Sílvia Delagneau. Aquell “més desitjós de fer art que mercaderia”, amb què Víctor Català —pseudònim masculí de la novel·lista— s'autodefinia al seu pròleg de 1905, es pot aplicar perfectament al trio creador de la proposta del TNC.
Els intèrprets van entrant en escena d'un a un i, encara amb la mascareta posada, fan exercicis d'escalfament. Gorina, que emfasitza així la continuïtat entre l'art i la vida, deixa el truc teatral i la tramoia ben visibles, i posa l'accent en la construcció d'un dispositiu escenogràfic on s'encabirà una narració molt ben dita. Amb l'anunci de “La Pujada”, títol corresponent al primer capítol de la novel·la, s'alça una campana que restava oculta en un munt de palla i arrenca l'espectacle. D'això se'n diu començar l'ermita pel campanar —allò que a la vida és impracticable en l'art pot resultar tot un encert—. En realitat, la vista del campanar correspon a una posició externa; caldrà que la Mila entri a l'ermita i se la faci seva perquè tot comenci a canviar. Tres regidores —Ona Grau, Laura Luna i Adriana Parra— realitzen incansablement el muntatge de les estructures; després aniran introduint en la composició tamborets, càntirs i la icona del sant patró. Esforçades feixineres, ens fan notar que són les dones les qui fan la feina, mentre els homes reciten i s'abandonen a les seves follies. La construcció escenogràfica no es completarà —amb un generós parament de taronges i un “bosc de ciris”— fins a la segona part.
La Mila —Maria Ribera, tota precisió i veritat, creix amb el personatge fins a l'apoteosi final— s'ha instal·lat a l'ermita dalt la muntanya després de casar-se amb el Matias —Oriol Guinart—, un personatge feble i covard que “capta per entretenir la mandra”. En aquest “catau de guilles”, l'ermitana té com a únic consol la tendra innocència del Baldiret, un nen amb “cara de faunet” —la presència de Clara Peteiro confereix lleugeresa i plasticitat al joc escènic—, i les inspirades, màgiques rondalles del Gaietà, un pastor bondadós amb la “mirada plena de viàtics encalmadors”—interpretat per un Pol López del tot fusionat amb el seu personatge—. Altres homes que ronden la Mila són l'Arnau —Pau Vinyals—, un jove fadrí que se n'encaterina, i l'Ànima —Pepo Blasco—, un personatge bestial i sinistre que és descrit pel pastor com “la cosa més roïna de la muntanya”. La complexitat de la prosa, farcida d'arcaismes i girs dialectals, exigeix dels actors una dicció molt acurada, que tots assoleixen amb escreix i integren amb naturalitat. El tour de force recitatiu —els intèrprets narren més que no pas escenifiquen— requereix l'escolta activa dels espectadors.
El moment culminant de la posada en escena correspon, sens dubte, al superb monòleg final de la Mila. Però hi ha moltes altres escenes memorables, com les accions de neteja que fan créixer l'escenografia i contraresten la tenebror —tan ben descrita— dels exvots i les cabelleres inútilment empenyorades a l'amor. O com les composicions corals que arriben amb la primavera i la festa de les roses. Destaca també el somni paorós de l'ermitana, que és narrat pels actors sota la mirada guerxa de la icona mal tallada; l'excurs oníric és amplificat pel fum i per la utilització de micròfons. En aquest punt, la imponent veu de Pepo Blasco anticipa ja el crit gutural, l'ominosa materialització sonora que delatarà “els pòsits de bèstia” de l'Ànima.
La presència constant dels intèrprets en escena, fins i tot quan no narren, intensifica la sensació de trobar-nos en espera d'alguna cosa terrible, presagiada pel dring malastruc de l'esquellinc fantasma. El tempestuós ascens al Cimalt és referit quan l'ermita llueix ja del tot muntada i encesa. Mentre el pastor i la Mila parlen, la resta d'homes miren la icona que presideix el parament ritual, com si busquessin la seva complicitat. Serà sota la mirada connivent i el gest de benedicció de Sant Ponç que l'Ànima s'abraonarà —“la grapa peluda i l'alenada roent”— sobre l'ermitana. A la Mila no li quedarà sinó sortir a la fosca i atènyer la solitud definitiva.
Article publicat a Núvol el 18 de desembre de 2020
