Solitud

informació obra



Autor:
Víctor Català (Caterina Albert)
Direcció:
Alícia Gorina
Dramatúrgia:
Albert Arribas
Intèrprets:
Pepo Blasco , Ona Grau,, Oriol Guinart, Pol López, Laura Luna, Adriana Parra,, Maria Ribera, Adrià Salazar, Pau Vinyals
Escenografia:
Silvia Delagneau
Vestuari:
Bàrbara Glaenzel
So:
Igor Pinto
Ajudant de direcció:
Marta Tirado
Sinopsi:

«Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells»... L'inici de l'obra més coneguda de Víctor Català és una invitació a capbussar-se en la fascinant riquesa literària de Solitud, i en prefigura alguns temes: el paisatge com a vocabulari per expressar l'existència, l'animalitat enfront de l'evolució cultural i tècnica, o el temps com a geografia humana.

Amb la seva gran novel·la muntanyenca, Caterina Albert va alçar la veu d’un dels personatges femenins més apassionants que han nascut dins la literatura catalana. Un periple d’una enorme intensitat vital, marcat per la magnètica descoberta del desig, el cru aprenentatge de la soledat i la lúcida comprensió dels dolors que pesen sobre el món.

Crítica: Solitud

10/03/2020

El feixuc camí que porta cap a l'autoconsciència

per Ramon Oliver

Ho diu Alícia Gorina, i en aquest senti cal afegir que la seva –seva i d’Albert Arribas, responsable de la dramatúrgia de l’espectacle- teatralització de la novel·la de Víctor Català “Solitud”  ( un dels cims absoluts de la narrativa catalana del segle XX)   manté una total coherència amb els objectius que la directora es va marcar a l’hora d’abordar la proposta. Diu Gorina que per a ella potser el més important no era tant explicar el que passa a la novel·la, com mostrar el procés de narrar-ho. I mostrar com a mesura que es va escenificant aquest procés i es va avançant pel “bosc de símbols” contingut a la narració, es va construint també la personalitat d’aquesta Mila que només quan arriba el seu monòleg final (aquell que d’altra banda dona lloc a la millor escena del muntatge)  passa de ser l’objecte de la narració, a ser  la narradora única de la seva pròpia història. Encara que el preu per assolir aquesta apropiació hagi estat el d’assumir una solitud que s’intueix l’acompanyarà per sempre més ,ara la Mila, per dir-ho també com ho diu Gorina, “pren la paraula en el món opressiu dels homes”, i es fa del tot autoconscient. Quelcom que vol dir que es fa també lliure. I quelcom que implica que per ser lliure, s’haurà de quedar tan sola com es queda per primera vegada  l’excel·lent Maria Ribera al tram final de l’espectacle.

Un  espectacle al llarg del qual – cal remarcar-ho ja-   sovint la Mila  ha anat sobrada de companyia i d’elements accessoris i distorsionants que enlloc d’ajudar a entendre el feréstec camí muntanyós emocional que li ha tocat recórrer, el fa més confós.  I que enlloc de crear proximitat entre el poderós llenguatge  modernista i simbòlic d’allò que Caterina Albert va publicar fa ja 115 anys , el pot convertir encara en més estrany per a l’oïda d’un espectador no familiaritzat amb l’original. Deia abans que la proposta de Gorina es coherent amb els seus objectius. Però ser coherent, no implica sempre ser clarificador.  L’afany modernitzador de la posada en escena resulta en aquest sentit molt lloable sobre el paper, però no pas massa eficaç damunt l’escenari. Com a mínim, no pas durant el primer acte d’una proposta en la qual les tres seccions que l’integren presenten evidents trets diferencials.

El primer acte té lloc en allò que podríem denominar un espai escènic tan en construcció com la mateixa autoconsciència de la Mila encara ubicada a considerable distància del punt al qual acabarà arribant . La directora fa que al llarg d’aquest tram , el text  narrat  passi de forma constant d’un a l’altre dels intèrprets . I que aquest caràcter viatger de les paraules impliqui que aquestes passin també per l’equip de regidores que comparteix escenari i narració amb els intèrprets , mentre poc a poc van muntant l’estructura que quan arriba el segon acte adquireix la forma de l’ermita de Sant Ponç . Però aquest deambular del text, més enllà de la seva qüestionable funció conceptual, s’enfronta també a dificultats tècniques i interpretatives afegides. Ja per començar: quan tens una narració que salta constantment d’una boca cap  a una altra, has de tenir també una sonorització que li permeti a l’espectador identificar en tot moment d’on prové la veu, enlloc de passar-se l’estona intentant buscar qui està parlant...per trobar-lo quan ja està parlant algú altre. I després, pot aparèixer- com apareix aquí- un problema encara més gran: el de les enormes diferències que existeixen entre la dicció d’uns i altres intèrprets, i entre la dicció dels actors i actrius professionals i aquelles altres narradores que han vingut a integrar-se en el relat, partint d’una idea que , un cop més , funciona millor sobre el paper que un cop materialitzada. Però quedem-nos només amb els professionals de l’actuació , per constatar que quan l’orella dona un ràpid salt entre la ben clara vocalització de Pepo Blasco, la massa forçada parla estil  pastor payés d’un Pol López amb certa tendència a repetir estereotips interpretatius, i el  directament incomprensible llenguatge d’Adrià Salazar, es fa evident que aquí, tenim un problema.

Tinc que dir que la meva lectura de la novel·la em quedava ja molt llunyana en el temps, i que vaig aprofitar la proximitat d’aquesta estrena per rellegir-me el llibre. I tinc que afegir que, malgrat tenir tan fresques les paraules de Víctor Català, bona part d’allò que passava per l’escenari al llarg d’aquest primer acte em resultava confós, i em portava a preguntar-me fins a quin punt resultava o no comprensible per a qui hagués entrat al teatre ignorant del tot allò que explica la novel·la. Però anem-nos d’allò que potser no es fa del tot comprensible, a allò que resulta inaudible. Arribat l’entreacte, el pastor López es posa a explicar una bonica rondalla que, a la novel·la , compleix també una mica la funció de mostrar l’enrenou que provoca la introducció d’aquella mena de desig que no entrava en les teves previsions. El personal del teatre convida a qui vulgui a situar-se a l’escenari, i escoltar la rondalla de cara al pastor. Però inevitablement, una gran part del públic que és a les grades, té a l’actor d’esquenes. I la rondalla es converteix llavors per a tot aquest sector en un murmuri distanciat i distanciador.

I quan la desconnexió s’ha produït ja en masses aspectes, es produeix el gir proporcionat per un segon acte en el qual , finalment, sí t’arriben amb  notable nitidesa la veu de Víctor Català ,els desitjos de la Mila , i la perversa decrepitud i la temible violència latent del paisatge humà que l’envolta i l’oprimeix. Tornant al principi: a nivell conceptual, el muntatge ha seguit amb coherència el camí que porta al reconeixement d’aquesta autoconsciència  de la Mila. Però escènicament, aquest camí només agafa veritable volada escènica quan l’escenari queda lliure del tràfic humà que va construint l’espai en el qual l’ermitana es trobarà amb ella mateixa i amb la seva solitud , i es lliura també de l’excés dispersiu de les veus. Aquest segon acte ofereix diversos moments plens d’aquella potència dramàtica que has trobat a faltar fins llavors. I et fa pensar que “Solitud” hagués pogut resultar un muntatge molt més notable si la seva directora no s’hagués deixat temptar tant per l’idea de visualitzar el procés mtijançant el qual es va construint una consciència i una narració, i hagués remarcat més allò que s’està narrant.