És evident que si el teatre no va a la muntanya, en aquest cas, la muntanya no es pot fer baixar tampoc al teatre. Esclar que per a impediments físics com aquest existeix el recurs del simbolisme, però aquí se n'ha prescindit i a l'hora de convertir la novel·la modernista «Solitud» —publicada primer en fulletons a la revista “Joventut” entre 1904 i 1905—, el moll de l'os que hi va voler impregnar Víctor Català (pseudònim sisplau per força de Caterina Albert i Paradís, L'Escala, Alt Empordà, 1869 - 1966) queda molt difús, gairebé inexistent.
La dramatúrgia a càrrec d'Albert Arribas ha remat contra l'impediment de la força literària però els rems no ho han resistit. I la posada en escena de la directora Alícia Gorina ha cedit a convertir l'origen literari —o fulletonesc, vaja— en una peça de teatre i ha optat per fer una relectura en veu alta amb un innegable treball i esforç recitatiu dels intèrprets, però sense allò que s'espera d'un muntatge teatral: que sigui teatral.
Cal advertir, perquè els futurs espectadors de l'obra no s'esverin, que la «Solitud» d'Alícia Gorina té dues parts i un entreacte amb propina, en conjunt dues hores vint. I que a la duresa i l'estaticisme de la primera part on els intèrprets només “diuen” el text i fan tant el paper del narrador —alerta, no narradora perquè es diu Víctor!— com els escassos diàlegs que queden entre línies, es passa a un intermedi de mitja hora en el qual, els primers deu minuts, si alguns espectadors volen accedir a la pista amb cadires i tamborets de boga al voltant d'un tou de palla, poden escoltar la rondalla que l'actor Pol López —a l'obra fa de Pastor— els explica, un dels regals del muntatge. I és en entrar a la segona part, que s'ha de remarcar que la posada en escena pren més volada i els personatges s'enriqueixen fins a l'epíleg final de la Mila, protagonitzada per l'actriu Maria Ribera —poc prolífica als escenaris i més aviat dedicada al cinema— que en fa un brodat artesanal i que és l'altre regal del muntatge.
«Solitud» té alguns aspectes, ja he dit que sobretot a la primera part, que li van a la contra. La sala s'ha deixat en escenari obert, cosa que dificulta en alguns moments la bona audició, un fet que va de més bé a menys segons la generació dels intèrprets, des de la claredat del més veterà, Pepo Blasco (Ànima), a Oriol Guinart (Matias), Pau Vinyals (Arnau) i Pol López (Pastor), per aquest ordre, fins a fer absolutament inintel·ligibles les intervencions del jove Adrià Salazar (Baldiret), cosa que posa en alerta el sistema educatiu més recent pel que fa a l'oblidada bona dicció i la polidesa de la fonètica que és la musicalitat de cada llengua, encara més quan es tracta d'un text que manté l'original de l'època de Víctor Català amb algunes expressions avui en desús.
Un altre dels handicaps del muntatge és la incorporació de les regidores —de fet passen per ser les Feixineres— que a ull nu fan el muntatge de les grades inferiors de l'escena que es transformen en l'altar de l'ermita de Sant Ponç i fins i tot, des del micro, introdueixen cadascun dels capítols de la trama de «Solitud», però no sempre amb el rigor de dicció que requereix una peça teatral. Tot i el joc escènic arriscat que dóna “ànima” al moviment del muntatge, les seves entrades i sortides poden crear en algun moment una certa distracció.
Tot això, esclar, no treu els valors de fons que la novel·la «Solitud» té i no esquiva tampoc la valentia de l'escriptora Caterina Albert, enmig dels prejudicis de la seva època, de retratar un cas com el de la Mila que, casada amb Matias, destinat el seu patrimoni al balafiament del marit, es veu obligada a pujar a la muntanya per fer-hi d'ermitana amb el marit i és des d'allà que retroba el seu paper com a dona i acaba sent el desig dels homes que l'envolten fins a l'acte de la violació —palla, gemecs i campana— del cràpula de l'Ànima, autor del crim del Pastor.
A aquestes alçades, dir-ho no és desvelar cap secret si tenim en compte que «Solitud» és una de les novel·les més conegudes i llegides, sobretot per diverses generacions de joves des de les àrees de Literatura dels instituts. Per això, enfrontar-los a una posada en escena que no va gaire més enllà de la pròpia experiència lectora pot acabar sent més negatiu que positiu, tant pel bé de la literatura com pel bé del teatre. Si «Solitud», malgrat la seva ambientació rural i romàntica, ja va ser considerada una novel·la modernista en el seu moment, ara, cent anys després, no pot ser tampoc més realista. (...)
