Solitud

Teatre

informació obra


Autoria:
Víctor Català (Caterina Albert)
Direcció:
Alícia Gorina
Dramatúrgia:
Albert Arribas
Intèrprets:
Pepo Blasco , Ona Grau,, Oriol Guinart, Pol López, Laura Luna, Adriana Parra,, Maria Ribera, Adrià Salazar, Pau Vinyals
Escenografia:
Silvia Delagneau
Vestuari:
Bàrbara Glaenzel
So:
Igor Pinto
Ajudantia de direcció:
Marta Tirado
Sinopsi:

«Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells»... L'inici de l'obra més coneguda de Víctor Català és una invitació a capbussar-se en la fascinant riquesa literària de Solitud, i en prefigura alguns temes: el paisatge com a vocabulari per expressar l'existència, l'animalitat enfront de l'evolució cultural i tècnica, o el temps com a geografia humana.

Amb la seva gran novel·la muntanyenca, Caterina Albert va alçar la veu d’un dels personatges femenins més apassionants que han nascut dins la literatura catalana. Un periple d’una enorme intensitat vital, marcat per la magnètica descoberta del desig, el cru aprenentatge de la soledat i la lúcida comprensió dels dolors que pesen sobre el món.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Solitud

08/03/2020

Una mica més que una adaptació

per Manuel Pérez i Muñoz

Persisteix en el teatre i el cinema la tossuderia de voler transformar les novel·les en una cosa que no són. La constància de l'obstinació fins i tot ha donat lloc al fet que creixin interessants professionals de l'adaptació. Moltes altres vegades, s'acaben generant mixtures maldestres que, servides sobretot en funcions escolars, propicien l'avorriment de l'original i la seva representació. No s'equivoca la directora Alícia Gorina quan afirma que adaptar el clàssic 'Solitud' de Víctor Català –pseudònim masculí de l'escriptora Caterina Albert– era "un projecte condemnat al fracàs". Per això ha escollit el camí més difícil, vestir amb teatre d'avantguarda el text, construir a partir de la lectura de la novel·la original una pluja de símbols, prosa i performance barrejats fins a donar llum a alguna cosa nova.

LLEGEIX LA CRÍTICA ORIGINAL AL MITJÀ