Norma

Musical

informació obra


Direcció:
Kevin Newbury
Escenografia:
David Korins
Vestuari:
Jessica Jahn
Il·luminació:
D. M. Wood
Producció:
Gran Teatre del Liceu, San Francisco Opera, Chicago Lyric Opera, Canadian Opera Company
Intèrprets:
Gregory Kunde/ Andrea Carè (Pollione), Raymond Aceto/ Simón Orfila (Oroveso), Sondra Radvanovsky/ Tamara Wilson (Norma), Ekaterina Gubanova/ Annalisa Stroppa (Adalgisa), Anna Puche (Clotilde), Francisco Vas (Flavio), Cor del Gran Teatre del Liceu
Interpretació musical:
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Direcció Musical:
Renato Palumbo
Autoria:
Vincenzo Bellini
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí. Cal registrar-se a www.myoperaplayer.com amb el codi OperaEnCasa

"Plorar d’emoció escoltant-la no ens hauria d’avergonyir". Això va dir Richard Wagner de l’òpera més cèlebre de Vincenzo Bellini. La considerava l’exemple perfecte de tragèdia musical. Merescudament, Norma està al cim del romanticisme italià. I aquesta producció emfatitza els aspectes rituals del drama, amb un director emergent de l’escena nordamericana, Kevin Newbury. Durant el poder romà a la Gàl·lia, la gran sacerdotessa Norma viola el seu vot de castedat amb un procònsul romà, Pollione, amb qui té dos fills en secret, però acaba sentint el despit amorós perquè hi ha una altra dona. És una heroïna clàssica, apassionada i venjativa. D’aquí parteix el més exitós de Bellini, l’últim i millor compositor de bel canto. Aquesta òpera va fracassar durant l’estrena, però després s'ha convertit en un èxit fonamental del repertori. Norma es va estrenar al Liceu l’any 1847, recent inaugurat el Teatre, i va ser la tercera òpera en representar-s'hi.

Tragèdia lírica en dos actes. Llibret de Felice Romani basat en l’obra d’Alexandre Soumet. Música de Vincenzo Bellini. Estrenada el 26 de desembre de 1831 al Teatro alla Scala de Milà. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 16 d’octubre de 1847. Darrera representació al Liceu, el 30 de juliol de 2007.

Crítica: Norma

10/02/2015

Una conmovedora 'Norma'

per César López Rosell

 Han passat quatre anys des que Sondra Radvanovsky va debutar a Oviedo amb Norma , però molts més des que la soprano de Chicago va decidir fer el salt al cim d’aquesta tragèdia romàntica belcantista de Bellini. Un procés llarg i meticulós utilitzat per edificar un personatge de gran dificultat psicològica i vocal. I encara més per a qui ja regnava en el territori de les heroïnes de Verdi i Puccini. Amb 45 anys, diumenge va demostrar al Liceu que és una de les referents en la interpretació d’aquest commovedor rol. 

 L’evolució de l’artista en aquest paper no ha pogut ser més espectacular. Sense ser belcantista pura, però amb la intel·ligent utilització dels seus enormes recursos, aconsegueix que el paper sobrevoli per sobre d’aquests debats. La soprano, que ha interioritzat el procés físic, mental i canor de Norma fins a cotes només pròpies de qui té la seva descomunal expressivitat dramàtica, va posar sobre l’escenari tota la seva capacitat de transmetre emocions. Amb el seu espectacular registre agut, passant del forte als meravellosos pianísimos , no va perdre el rumb en cap moment. 

 La cantant va mostrar, amb el seu control de fiato i un gran legato , un domini absolut de la peripècia de sacerdotessa druida, a la vegada amant del procònsol romà enemic i mare dels fills de tots dos. La gelosia, la ira, el dolor per la traïció de Pollione, enamorat de la seva jove amiga i també sacerdotessa Adalgisa, troben en ella un gran carisma dramàtic. Va passar amb autoritat per la cavatina Casta diva , va exhibir el seu empastament en els duos amb Adalgisa i, el millor en un paper tan extenuant, va arribar als solos del final amb una frescor i un domini que va posar el Liceu als seus peus. 

 La posada en escena de signe fantàstic i aire futurista d’aquesta coproducció, amb un simbòlic arbre flotant i figures de toros i d'altres aditaments, compta amb un bon repartiment. Ekaterina Gubanova (Adalgisa) va respondre amb convicció al seu paper, i es va acoblar amb Radvanovsky mostrant talent dramàtic. Gregory Kunde compon un Pollione vigorós i de gran noblesa amb ben projectats aguts dins de la seva bona línia de cant, encara que mostra alguna dificultat al baixar als greus. 

 Raymond Aceto va complir com Oroveso, i Francisco Vas i Ana Puche van resoldre bé els seus papers. Capítol a part es mereix l’actuació del cor, ben acoblat amb les veus i l’orquestra, dirigida amb expert pols per Renato Palumbo, tot i que no sempre va controlar bé els volums. Molt recomanable. 


L'enllaç a Youtube no està disponible.