Ja no queden dives
com les d’abans!, es queixen sovint els bons aficionats que recorden aquells
temps en els quals anar a gaudir d’una òpera, significava bàsicament anar a
gaudir d’una gran soprano o un gran tenor...sovint, sense que l’apartat escènic
de l’espectacle, tingués en aquests casos massa importància. Doncs si que en
queden de dives capaces de carregar-se a les seves esquenes el triomf d’un
espectacle. I la gran Sondra Radvanovsky, n’és una bona prova: la seva
monumental interpretació de la sacerdotessa Norma, restarà com un dels cims inqüestionables
de la present temporada operística, i de ben segur que es transformarà en una
referència a tenir molt en compte de cara a futures temporades. I no hi ha
dubte que – i seguint les passes de la seva admirada Callas- , la Radvanosky
pertany a aquella mena d’intèrprets que , més enllà de les seves enlluernadores
qualitats vocals, sap perfectament que ficar-se en un paper com el de Norma
requereix exprimir alhora tot el seu talent dramàtic com actriu: un talent que
també es fa ben palès al llarg de la representació d’aquesta obra mestra del
bel canto.
Dit això, i feta la recomanació absoluta ( recordeu que , com a segona
alternativa, us resta la possibilitat de gaudir de l’espectacle al cinema, on
serà projectat el proper 17/2), cal assenyalar alhora que mentre Sondra
demostra ser una diva gairebé sense limitacions, el muntatge que ara arriba al
Liceu després d’haver passat per l’òpera de San Francisco -i que al llarg del
viatge d’un teatre a l’altre, ha sigut objecte d’algunes millores: la principal
d’elles , el canvi de “look” de la sacerdotessa, que per terres californianes
lluïa aspecte de dama barroca del segle XVIII ben fora de lloc- , sí que
presenta algunes evidents limitacions.
Kevin Newbury assegura haver pres com a punt d’inspiració
de la seva proposta tant la cèlebre sèrie “Joc de Trons” com la mitologia
associada al món druida i relacionada amb la seva forma d’oferir sacrificis als
déus: uns sacrificis que, segons la llegenda, passaven també per les vides
humanes, encara que els especialistes en la matèria, ho posin actualment una
mica en dubte. El cas és que veient el muntatge de Newbury , la cita a l’estupenda
sèrie del’HBO sembla més oportunista que altra cosa ( no hi ha res al seu
espectacle que realment evoqui el món de “Joc de Trons” ni la seva brutalitat
amb ressons shakesperians ) , i la re creació d’aquell tel·lúric univers druida
que construïa altars en forma de grans homes de vímet transformats aquí en
braus de vímet, resulta un xic anodina: només cal veure en aquest sentit com el
gran arbre sagrat dels companys d’Astèrix, s’omple de lluentors més propis d’un
arbre de Nadal o d’un decorat de conte que del bosc druida on es troba. Newbury
desaprofita també per moments el moviment de masses del cor . Tot i que cal
reconèixer que, arribat l’intens terç final de l’espectacle, aquest mateix cor,
situat llavors en primera línia de l’escenari
i mirant desafiadorament al públic ( en aquell moment, es diria que tots
nosaltres ens hem convertit en part de l’enemic exèrcit romà) protagonitza un dels moments més intensos de
la proposta; una proposta que, de fet, guanya força a mesura que avança la
representació , i que per moments, juga hàbilment amb les capacitats
expressionistes d’una il·luminació que suggereix la dualitat en la qual es
debat la gran sacerdotessa. Però una proposta que es queda curta i tímida, a l’hora
de seguir-li el pas a la seva protagonista.
