Norma

informació obra



Direcció:
Kevin Newbury
Escenografia:
David Korins
Vestuari:
Jessica Jahn
Il·luminació:
D. M. Wood
Producció:
Gran Teatre del Liceu, San Francisco Opera, Chicago Lyric Opera, Canadian Opera Company
Intèrprets:
Gregory Kunde/ Andrea Carè (Pollione), Raymond Aceto/ Simón Orfila (Oroveso), Sondra Radvanovsky/ Tamara Wilson (Norma), Ekaterina Gubanova/ Annalisa Stroppa (Adalgisa), Anna Puche (Clotilde), Francisco Vas (Flavio), Cor del Gran Teatre del Liceu
Músics:
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Direcció Musical:
Renato Palumbo
Autor:
Vincenzo Bellini
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí. Cal registrar-se a www.myoperaplayer.com amb el codi OperaEnCasa

"Plorar d’emoció escoltant-la no ens hauria d’avergonyir". Això va dir Richard Wagner de l’òpera més cèlebre de Vincenzo Bellini. La considerava l’exemple perfecte de tragèdia musical. Merescudament, Norma està al cim del romanticisme italià. I aquesta producció emfatitza els aspectes rituals del drama, amb un director emergent de l’escena nordamericana, Kevin Newbury. Durant el poder romà a la Gàl·lia, la gran sacerdotessa Norma viola el seu vot de castedat amb un procònsul romà, Pollione, amb qui té dos fills en secret, però acaba sentint el despit amorós perquè hi ha una altra dona. És una heroïna clàssica, apassionada i venjativa. D’aquí parteix el més exitós de Bellini, l’últim i millor compositor de bel canto. Aquesta òpera va fracassar durant l’estrena, però després s'ha convertit en un èxit fonamental del repertori. Norma es va estrenar al Liceu l’any 1847, recent inaugurat el Teatre, i va ser la tercera òpera en representar-s'hi.

Tragèdia lírica en dos actes. Llibret de Felice Romani basat en l’obra d’Alexandre Soumet. Música de Vincenzo Bellini. Estrenada el 26 de desembre de 1831 al Teatro alla Scala de Milà. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 16 d’octubre de 1847. Darrera representació al Liceu, el 30 de juliol de 2007.

Crítica: Norma

11/02/2015

Sondra Radvanovsky es transforma en una Norma memorable, dins un espectacle teatralment discret

per Ramon Oliver

Ja no queden dives com les d’abans!, es queixen sovint els bons aficionats que recorden aquells temps en els quals anar a gaudir d’una òpera, significava bàsicament anar a gaudir d’una gran soprano o un gran tenor...sovint, sense que l’apartat escènic de l’espectacle, tingués en aquests casos massa importància. Doncs si que en queden de dives capaces de carregar-se a les seves esquenes el triomf d’un espectacle. I la gran Sondra Radvanovsky, n’és una bona prova: la seva monumental interpretació de la sacerdotessa Norma, restarà com un dels cims inqüestionables de la present temporada operística, i de ben segur que es transformarà en una referència a tenir molt en compte de cara a futures temporades. I no hi ha dubte que – i seguint les passes de la seva admirada Callas- , la Radvanosky pertany a aquella mena d’intèrprets que , més enllà de les seves enlluernadores qualitats vocals, sap perfectament que ficar-se en un paper com el de Norma requereix exprimir alhora tot el seu talent dramàtic com actriu: un talent que també es fa ben palès al llarg de la representació d’aquesta obra mestra del bel canto.

Dit això, i feta la recomanació absoluta ( recordeu que , com a segona alternativa, us resta la possibilitat de gaudir de l’espectacle al cinema, on serà projectat el proper 17/2), cal assenyalar alhora que mentre Sondra demostra ser una diva gairebé sense limitacions, el muntatge que ara arriba al Liceu després d’haver passat per l’òpera de San Francisco -i que al llarg del viatge d’un teatre a l’altre, ha sigut objecte d’algunes millores: la principal d’elles , el canvi de “look” de la sacerdotessa, que per terres californianes lluïa aspecte de dama barroca del segle XVIII ben fora de lloc- , sí que presenta algunes evidents limitacions.

 Kevin Newbury assegura haver pres com a punt d’inspiració de la seva proposta tant la cèlebre sèrie “Joc de Trons” com la mitologia associada al món druida i relacionada amb la seva forma d’oferir sacrificis als déus: uns sacrificis que, segons la llegenda, passaven també per les vides humanes, encara que els especialistes en la matèria, ho posin actualment una mica en dubte. El cas és que veient el muntatge de Newbury , la cita a l’estupenda sèrie del’HBO sembla més oportunista que altra cosa ( no hi ha res al seu espectacle que realment evoqui el món de “Joc de Trons” ni la seva brutalitat amb ressons shakesperians ) , i la re creació d’aquell tel·lúric univers druida que construïa altars en forma de grans homes de vímet transformats aquí en braus de vímet, resulta un xic anodina: només cal veure en aquest sentit com el gran arbre sagrat dels companys d’Astèrix, s’omple de lluentors més propis d’un arbre de Nadal o d’un decorat de conte que del bosc druida on es troba. Newbury desaprofita també per moments el moviment de masses del cor . Tot i que cal reconèixer que, arribat l’intens terç final de l’espectacle, aquest mateix cor, situat llavors  en primera línia de l’escenari i mirant desafiadorament al públic ( en aquell moment, es diria que tots nosaltres ens hem convertit en part de l’enemic exèrcit romà)  protagonitza un dels moments més intensos de la proposta; una proposta que, de fet, guanya força a mesura que avança la representació , i que per moments, juga hàbilment amb les capacitats expressionistes d’una il·luminació que suggereix la dualitat en la qual es debat la gran sacerdotessa. Però una proposta que es queda curta i tímida, a l’hora de seguir-li el pas a la seva protagonista.


L'enllaç a Youtube no està disponible.